Que els exconsellers i els dirigents d'exlobbies independentistes vulguin sortir tant sí com no de la presó encara que sigui sota la ignomínia de fer marxa enrere, mira, és comprensiu, ja vaig escriure fa dies que en vigílies de dates nadalenques veuríem de quina pasta estan fets, i, pel que sembla, és plastilina. El que em sorprèn és la gent fleuma que els encoratja a acatar-ho tot i a renunciar al que calgui a canvi de sortir, i per si això no fos suficient, ho fa amb amb un infantil «us volem a casa» -vull suposar que cadascú a la seva, no vull creure que alguns hagin passat de seure un pobre a taula per Nadal, a seure-hi un conseller- com si estiguéssim parlant de nens que tornen de colònies i no de líders d'una suposada, i ja sé que és molt suposar, revolució.
Instar els líders a trair la causa a canvi de deslliurar-se de la presó preventiva demostra com de lluny estava Catalunya d'assolir no ja la independència, sinó qualsevol insignificança que requerís una mica de coratge, no sé, un simple partit de futbol nadalenc. Si a la que tanquen uns dies a la presó els caps d'una revolució, la gent ja els demana que reneguin de tot i que surtin en llibertat, millor quedem-nos a caseta jugant al Pictionary i deixem les revolucions per als qui se les mereixen. No imagino els sud-africans enviant missatges a Mandela: «Nelson, et volem a casa, si cal digues que els negrets som inferiors i que ja ens va bé la segregació, però tu, torna». Ni els comunistes italians suplicant a Gramsci que abracés el feixisme però que, si us plau, deixés la presó. No, i si els ho haguessin demanat, els haurien engegat. O es tenen principis o no se'n tenen -bé, també es poden deixar aparcats uns mesos, com en Lluís Llach, però no és habitual- i això va tant per als que són a la presó com per als que els reclamen que s'abaixin els pantalons.
Quins temps, aquells en què als ehem, revolucionaris, només se'ls demanava que aguantessin, que es mostressin ferms.
