No hi ha massa diferència entre el que ha dit Carles Puigdemont sobre la Unió Europea («És un club de països decadents, obsolescents, en el qual manen uns quants, a més molt lligats a interessos econòmics cada vegada més discutibles») i el que portava la CUP en el seu programa electoral del 27-S («No reconeixem l´actual UE, que només serveix per garantir els privilegis del capital i que no representa els interessos de les classes populars europees»). Una de les coses que més m´ha sorprès del procés independentista és que a molts catalans no els importa quedar fora de la Unió Europea: un 23% dels votants de JxSí i un 41,8% de la CUP, segons una enquesta del CEO, després que hagi quedat clar que, en cas d´independència, Catalunya sortiria de la UE. És una desafecció que s´ha anat coent els últims anys: si la UE no ens dona suport, marxem. Com si Catalunya fos de debò el que somiava Francesc Pujols. De moment, sense cap independència efectiva, ja han marxat els dos bancs catalans i multitud d´empreses. El relat d´autocomplaença ha calat fort en molts sectors.

La democràcia, la llibertat i l´estat del benestar són més una excepció que una generalització en tot el món. Només tres àrees gaudeixen d´aquest privilegi amb uns alts nivells de qualitat: l´Amèrica del Nord (Estats Units i Canadà); Oceania (Austràlia i Nova Zelanda) i la Unió Europea (a més de països com Suïssa i Noruega, que no formen part de la UE però hi estan connectats). D´aquestes àrees, Estats Units és un gran país, però el seu estat del Benestar dista molt de la UE: la sanitat no està universalitzada i milions de ciutadans no reben cap protecció de l´Estat. Austràlia i Nova Zelanda són dos països que funcionen, però no conec massa detalls. L´Europa dels Schuman, De Gasperi, Adenauer, Spaak, Hallstei, etcètera, construïda després de la Segona Guerra Mundial, és el més formidable espai de democràcia, llibertat, benestar i solidaritat que ha conegut mai el món. Amb imperfeccions, per descomptat. També amb moltes coses per millorar: harmonització fiscal, menys pes dels estats nació, combatre les desigualtats. I cal ser permanentment crítics i exigents. Imperfeccions que també sobresurten a la Generalitat: ineficiència des de fa anys, nepotisme i uns alts nivells de corrupció amb casos ja sentenciats i d´altres en plena instrucció judicial. Els grans avenços d´Espanya (i Catalunya) es produeixen després de l´entrada a la UE (1986). La Justícia europea és també una salvaguarda: les clàusules terra, diverses sentències sobre abusos bancaris, la lliure competència o la liberalització comercial de Catalunya són gràcies a la garantia jurídica de pertànyer a la Unió Europea.

Catalunya hauria de repassar més els seus clàssics. Josep Ferrater i Mora, un dels grans filòsofs del segle passat, va escriure en un assaig que «catalanitzar Catalunya vol dir, en efecte, al mateix temps europeïtzar Catalunya. Provincianitzar Catalunya és la manera més eficaç d´allunyar, i de retop isolar, Catalunya d´Europa (€) Cada una de les zones europees que tenen una personalitat la fan servir per a fins comuns. I llur contribució a aquests fins és més substanciosa com més grans són la força i més ben acusat el ´temperament´ de cada zona. La vella ideal nacional -i, a fortiori, nacionalista- s´està batent en retirada, i en moltes ocasions es disposa resignadament a rebre l´extremunció (€) Una Catalunya ´urbana´, viva, autèntica; això és el que vol dir ´una Catalunya europea´. Tota la resta és jocfloralisme, pairalisme». Ferrater i Mora va escriure aquesta anàlisi l´any 1960. Més de mig segle després, la CUP, en la qual sembla inspirar-se cada cop més Carles Puigdemont, rebutja formar part de la UE i prioritzava en el seu programa electoral les relacions amb Veneçuela, Cuba, Colòmbia, Sàhara, Palestina, Kurdistan i Euskal Herria.