Què ha passat a les estacions de tren? On un hi trobava petons, plors i joves emocionats, ara troba gent mirant el telèfon durant hores i hores, sense aixecar el cap, ni observar l´entorn. Jo hi soc amb l´esperança de viure un comiat entre una parella per poder escriure alguna cosa. Espero assegut en un sofà amb més endolls que comoditat que surti el meu tren. L´estació de Matabiau, a Tolosa, és especial, com totes les que hi ha a França o almenys les que he visitat. M´acompanya un piano de fons tocat per un adolescent que, com jo, espera que arribi l´hora de marxar. Alguns l´escoltem amb atenció, altres ni saben que hi és. Els auriculars amb música, probablement de merda, els impedeixen adonar-se´n. I així anem, mirant cap a baix a una pantalla sense adonar-nos que el que tenim davant és molt més interessant, la realitat, sense filtres.
A la taula del costat algú s´ha deixat un bastó que a primera vista sembla antic i autèntic -que a vegades és el mateix. Miro de reüll, no veig cap senyor gran buscant-lo. El bastó és semblant a un que portava en Dalí molts anys enrere i que té una història que vaig llegir a la revista Sol Ixent. Dalí va baixar del seu Cadillac al costat del bar Boia, una Zodiac l´esperava per anar a fer una volta pel mar tranquil d´aquella tarda. En Pere -propietari del bar- i en Dalí van estar parlant una estona, si no recordo malament, sobre les cases de la riba del poble. El canvi que havien patit preocupava al geni i va fer saber que no li agradava, deia que perdien l´essència que tenien. Quan va marxar es va deixar el bastó.
I si el que s´havien deixat a l´estació també era d´un geni? O millor encara, i si fos el d´en Dalí i fos ell el que vingués a buscar-lo? Era impossible, no era ni mitjanit ni tampoc París. Però podia imaginar-m´ho i només pel fet de pensar-ho m´emocionava. Podia escriure una història com la de Woody Allen però amb un escenari diferent. Poc original, però divertit. Quan vaig teclejar les deu primeres lletres del article -fictici- que volia enviar a aquest diari, va aparèixer un senyor gran, suat de dalt a baix i sense respiració, en veure que tenia el bastó entre les cames es va apropar cap a mi i sense que ell pogués dir res, sense donar-li temps perquè em recrimines alguna cosa, vaig estirar el braç per tornar-l´hi. Els ulls semblaven de gratitud però no va fer cap gest per agrair-me que el vigilés. Es va girar i va començar a caminar ràpid. El vaig intentar seguir, deixant la maleta sola tot sabent el perill que això comporta. Escales, giro a la dreta, m´amago darrere una columna de formigó antic perquè no em vegi, torno a girar a la dreta i, just en aquell moment, el senyor es para en sec i jo faig el mateix. Es va treure la bufanda que portava i va girar el cap diversos cops per comprovar que ningú el veiés i va entrar a una porta color verd fosc d´on sortia fum i soroll. La porta semblava antiga i no «pintava» res allà on era, vaig mirar si hi havia algun forat per espiar i el vaig trobar. A l´altra banda de la porta hi havia unes setanta o vuitanta persones ballant, fumant i bevent, el senyor del bastó aguantava un got de vi amb la mà dreta al mateix instant que parlava amb una noia molt més jove que ell. Els altres ballaven al ritme de la música, semblava una peça de Glenn Miller, de fet crec que ho era, ja que quadrava amb la vestimenta dels assistents. Els anys 30 en ple S. XXI dintre una sala secreta a l´estació de Tolosa. La porta es va obrir i una mà em va estirar capa a dintre. El que no veia pel petit forat on espiava feia uns minuts és que, a part de gent ballant, hi havia un parell de vies de tren misterioses i una andana preciosa. Va ser justament allà on per fi vaig trobar un petó de comiat per escriure. No entenia on estava, la curiositat em va portar a caminar per aquell lloc desconegut i meravellós topant-me amb desenes de personatges d´una altra època. Vaig mirar el primer rellotge que vaig trobar, no podia perdre el tren cap a Itàlia, però malauradament les agulles no giraven, el temps s´havia aturat. A la dreta del rellotge, un petit cartell blanc em va cridar l´atenció. Aquell cartell anunciava la destinació del següent tren: «Prochaine station 1935».
