La penitent

03.12.2017 | 06:30

Carrega un carro de Carrefour pels carrers de Girona. Ella és una dona gran tan petita i prima, ha de rondar els setanta anys, que el carro sembla un tanc. Arribat l´hivern porta tant abric que, d´ensopegar-se, rodaria. Li segueixo la pista des de fa dos anys, quan tan sols portava amb si una valisa diminuta amb rodetes i ja dormia al carrer i es passava donant voltes pel Mercadal, per desaparèixer durant dies com si fos abduïda per aquella segona dimensió en la qual habita, que l´oculta i torna als car­rers. La petita valisa un dia es converteix en un carro de compra del qual té cura amb zel. Si t´acostes a ella per ajudar-la a pujar el cordó d´una vereda, el primer que pensa és que vols robar-li la seva col·lecció de mantes i bosses. El carro, amb el temps, s´omple de pertinences, fins que sembla una càrrega massa pesada perquè una dona gran tan feble tiri d´ell. A ella no li importa l´esforç: sembla dirigir-se cap algun lloc, decidida i apurada. És com un penitent que arrossega el seu càstig, com un Sísif decidit que, després de fer enfadar els déus, és condemnat a perdre la vista i a empènyer perpètuament un penyal gegant muntanya amunt fins al cim, només perquè tornés a caure rodant fins a la vall, des d´on ha de recollir-lo i empènyer-lo novament fins al cim indefinidament. Camus prendria el mite com a pedra angular de la filosofia de l´absurd, el qual manté que les nostres vides són insignificants i no tenen més valor que el que creem. Ella, l´anciana, creu que ha d´empènyer aquell carro cap a un lloc, potser, que ni tan sols existeix.
És Black Friday i els carrers de Girona s´emplenen de gent. En una cantonada l´anciana empeny el seu carro, el deixa vint metres per davant, i torna per una sèrie de caixes que l´acompanyen com a nova adquisició. Penso en si no patirà una mena de síndrome de Diògenes ambulant. La gent no és indiferent, li ofereixen ajuda, menjar, diners, parlen amb ella tot i el consumisme malaltís d´un Black Friday que és la línia de sortida per al Nadal.
L´última vegada que la veig és part d´aquell anar i venir de l´horari punta de l´Estació de trens i, confosa entre la gent, aconsegueix certa similitud a la resta. Perquè nosaltres, que ens creiem tan llestos, aliens a una situació com la de la pobra dona, compartim aquella mateixa filosofia de l´absurd, empenyent, sense veure gaire, el nostre carro / penyal carregat de necessitats i preocupacions costa amunt i a la carrera.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema