El referèndum de l´1-O i tot el que va succeir durant el mes d´octubre ha desencadenat un conflicte empresarial. Les petites empreses s´identificaven fàcilment i en gran proporció amb l´independentisme, les grans no. Les petites empreses van patir la crisi de forma més punyent que les grans, amb un ofec total de finançament que va provocar la mort de multitud d´aquestes tot i que no hi havia condicions perquè hagués de ser així. Vull dir que van morir empreses amb mercat i rendibilitat moderada però mal finançades. No van poder resistir la tancada total al crèdit dels bancs i caixes.

Les petites empreses pateixen els preus alts d´electricitat, gas i telefonia, fent més difícil la seva competitivitat en el món global. Les pimes pateixen els excessos que cometen les grans empreses en els terminis de pagament en les vendes de productes i serveis que els fan: la llei de la morositat porta anys intentant corregir aquests excessos que impedeixen créixer a les pimes. Des de fa temps, des de la crisi, tinc clar que les grans empreses no són amigues de les pimes, sinó un col·lectiu a enfrontar-s´hi per evitar els abusos en forma d´oligarquia que fan.

Des de l´1 de novembre moltes d´aquestes gran empreses han sortit de l´armari. Si fins llavors callaven i semblaven entendre les reivindicacions dels catalans front Madrid, arran dels fets d´octubre s´han fet visibles i han apostat descaradament pel poder de Madrid que els té la mà estesa amb el menjar. La fugida de més de 2.500 empreses a Madrid ha estat meditada durant anys per moltes (bancs, asseguradores i energia) i precipitada per algunes que s´han deixat portar per l´onada fugitiva pensant que així tindrien la redempció dels seus clients espanyols. Per uns ha estat l´excusa que necessitaven, per altres un acte imprudent: o és que figurar en una llista de fugitius no els perjudicarà en el mercat català?

La sorpresa de tot això és que les empreses multinacionals que tenen seu a Catalunya i les exportadores no s´han deslocalitzat. Per què? Perquè no fan política amb les empreses.

No contents amb això, la patronal de les grans empreses Foment del Treball, continua intoxicant el clima empresarial amb informacions que generen més pessimisme. Un exemple d´això és la incidència en la informació de pèrdua de turistes durant el mes d´octubre. Insisteixen en dir que han baixat un 4,7%, quan per un altre costat els hotels han pujat un 0,5% i l´aeroport ha crescut un 3,9%. L´explicació és que les dades no poden ser interpretades en períodes petits, sinó que cal analitzar la tendència de diversos mesos per arribar a conclusions. La mateixa cosa passa amb les vendes al detall: diuen que les vendes a les grans superfícies han caigut en una 11,6%, quan el que ha passat és que les vendes de vestits han caigut un 15,5% per un temps en el que no ha arribat el fred.

Que el conflicte de la República avortada ha creat incertesa a l´economia és una evidència. Que la imatge dels piolins repartint violència ha afectat al subconscient és una obvietat que costarà molt temps a eradicar, si algun dia es pot. Que hi ha boicot a Espanya de productes catalans és una realitat, com la que n´hi a Catalunya de productes espanyols i d´empreses que van marxar. Però, precisament perquè hi ha tot això i s´ha de superar, el que cal és treballar un relat que hi ajudi. Si enlloc de fer això el que es fa és enfortir la por, rient les gràcies de Ciutadans i del PP, poc favor li fem al país. Perquè, posats a fer política per ajudar al país, bé que podrien proposar un nou model de finançament, l´equiparació tarifaria elèctrica de les empreses catalanes amb les basques, podrien proposar polítiques específiques per a la formació professional, podrien reclamar la modernització de rodalies, podrien exigir dates concretes i programades pel corredor mediterrani, podrien demanar tenir veu i vot en els ports i aeroports catalans, podrien demanar acompanyar a les pimes al llarg de les primeres sortides a l´exterior; en fi, podrien ser propositius si volen fer política en campanya electoral.

No, el que volen les grans empreses no és que el país vagi millor, que les empreses tinguin més nivell tecnològic, que els seus empleats tinguin més formació. No, el que per a elles és bàsic és no perdre la bona relació amb el regulador, amb el que decideix com es configuren els preus de l´electricitat i del gas, amb el que licita les grans obres, amb el que dicta quin banc es mor i quin sobreviu (acaba de passar amb el Popular). Les grans empreses catalanes no vetllen pel bé de Catalunya, vetllen pel manteniment de l´oligarquia que els assegura la rendibilitat, encara que sigui a costa de les altres empreses i dels ciutadans.

Per tant, si han marxat, bon vent. Ja comprarem a altres empreses que ens tractin millor. Perquè el que és important no és que els beneficis que fan exprimint-nos es quedin aquí, el que és important és que deixin de munyir-nos. El que és important no és que hi hagi aquesta o aquella empresa, sinó que el teixit empresarial que es creï sigui virtuós i sinèrgic, i que cadascuna participi individualment a millorar el conjunt. No volem ser exprimits, volem cooperadors. La veritat és que no entenc què hi fan Cecot i Foeg, formades bàsicament per pimes, dins de Foment, la patronal de les grans empreses, que s´ha situat clarament en la òrbita oligàrquica de Madrid, gràficament en el palco del Bernabéu.