Algunes coses que estan passant últimament me´n recorden d´altres que passaven ara fa poc més de cent anys. L´any 1908, a Barcelona, hi va haver la terrible Setmana Tràgica, en què un moviment popular incontrolat va provocar tota mena d´aldarulls. Tot havia començat amb la negativa dels jóvens mobilitzats per l´exèrcit a anar a fer la guerra al Rif. En sortiren damnificats un grapat de convents i tot acabà amb una setmana cruenta, que els llibres d´Història refereixen amb el qualificatiu de tràgica. Com que havia estat un moviment aparentment sense direcció, feren pagar els plats romputs a un mestre, Francesc Ferrer i Guàrdia, creador de l´Escola Moderna. L´afusellaren, ras i clar. I només va sortir en defensa seua el poeta i periodista Joan Maragall, autor de tres articles antològics sobre els dies luctuosos (el més punyent, sobre l´afusellament de Ferrer i Guàrdia). Algú havia de tenir la culpa de la revolta popular, i el poder va convenir que la culpa la tenia l´Escola Moderna. Fet i fet, ningú va reconèixer Ferrer i Guàrdia a l´interior. Fins fa ben pocs anys, només un bust recordava la seua figura devora la Universitat Lliure de Brussel·les, a la capital flamenca.

Aquestes últimes setmanes, la majoria dels mitjans de comunicació espanyols s´han afegit a la croada contra l´escola catalana que fins ara portaven bàsicament Ciutadans i el PP. De fet, Ciutadans és un partit que va néixer contra el catalanisme, i que estava, en els seus orígens, molt centrat en la qüestió de perseguir l´escola en català. Connectades amb aquestes formacions polítiques hi ha, des de fa anys, tota una sèrie de petites associacions que serveixen bàsicament per fer agitació contra el nostre sistema educatiu. Habitualment són grupuscles que no pinten res i que no representen pràcticament ningú, però que constitueixen un instrument útil per posar querelles davant els jutjats, o per donar arguments als partits esmentats. O, senzillament, perquè els diaris d´abast estatal, només que facin un esternut, ja els treguin en portada amb tipografia cridanera i fotografies incloses.

Sense conèixer-ho de dins, fa pinta que van tots coordinats. L´esquema de funcionament sempre va en la mateixa línia. Basta un pare o una mare entre mil cinc-cents, per dir alguna cosa, que piuli sobre suposat adoctrinament perquè immediatament hi hagi algun mitjà de comunicació de gran abast que ho tregui als seus telenotícies o a les pàgines del diari. El mitjà en qüestió (en això es poden fer poques distincions, entre els mitjans d´abast estatal, i entre molts mitjans locals, malauradament) carrega acríticament contra l´escola o contra determinats professionals. Fins ara, a continuació el que podia passar és que es posàs alguna denúncia al jutjat i que algun mestre hagués d´anar a declarar (que no deu ser poca molèstia), o algú ho denunciava a la inspecció i algun inspector tenia una mica més feina de la normal. Res de dramàtic, de tota manera.

Fa uns dies, emperò, la cosa va fer una volta de rosca més. El cap dels camises taronges va presentar al Congrés dels diputats una proposició no de llei alertant de l´adoctrinament a les escoles dels Països Catalans (l´extrema Espanya sempre l´ha tengut molt clar, l´àmbit dels Països Catalans). Hi va mostrar un mapa de l´àrea lingüística catalana, un mapa que, com diu en Toni Soler, només fa urticària als ignorants o als que volen que la llengua catalana acabi desapareixent. Va perdre la PNL, a la votació corresponent, però ja havia tirat la pedra. Immediatament, un canal de televisió, d´abast estatal i privat, va carregar contra una escola de poble del País Valencià, perquè havien passat un documental sobre el rei Jaume I. Algú recordava els orígens de l´antic Regne de València. Adoctrinament! Anatema! De manera immediata, un escamot feixista va entrar a l´escola i hi va fer un munt de destrosses. Ara, els mestres i tota la comunitat escolar d´Alfafar ja saben que el seu físic perilla. I que ningú no impedirà que els ataquin. M´hi jugaria un pèsol que l´escamot feixista que va atacar l´escola no serà identificat, i que ningú no haurà de respondre per aquest atac. Els que tenim una edat recordam que, ja en plena democràcia, posaven bombes a can Joan Fuster i que les autoritats espanyoles es varen resistir numantinament a qualificar el fet d´acte terrorista. Posar una bomba a Joan Fuster devia ser una manera de mostrar disconformitat amb les seues idees.

L´«a por ellos» no era contra el sobiranisme en abstracte, ni contra el nostre país en concret, sinó contra els àmbits on hi ha un mínim de llibertat. I troben que s´ha de començar per l´escola, perquè és on es formen els ciutadans lliures del futur. Els polítics al·lèrgics a la diversitat apunten, els mitjans de comunicació els donen tot el suport i, amb l´aval aconseguit, colles d´energúmens ataquen físicament.

I, a redòs d´aquest agradable ambient de convivència, s´està treballant per mirar de desmantellar el que hi pugui haver d´escola autocentrada a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears. Perquè volen poder reduir-nos al no-res. Però bé, no els donarem aquest gust. Crec que hauríem de treballar, de manera científica, la qüestió de l´adoctrinament. I posar de manifest el que avui només present com una mera hipòtesi (s´ha d´investigar com pertoca per comprovar-la o demostrar que és falsa): que l´adoctrinament, les restes d´adoctrinament que encara hi ha a les nostres escoles prové del que imposa la ideologia uniformadora i unitarista de l´estat que patim. Un servidor, de moment, en va recollint casos. I us pot assegurar que n´hi ha per salar i per fregir.