No només vaig qüestionar la llei del servei militar obligatori sinó qualsevol altra llei injusta. A la meva escola de Barbiana s´estudiaven la constitució i les lleis. Són un important instrument de cultura i de civilització. Calia imprimir en els nois un profund respecte a les lleis i als tribunals humans. Però les lleis no són ídols per adorar, sinó camins que cal perfeccionar. No es pot obligar cap mestre a dir que les lleis són perfectes quan té a les seves mans un grup de nois que poden millorar-les un dia no gaire llunyà. L´objector, en el fons, com tothom que desobeeix civilment i responsablement una llei, estima la llei més que els altres, que simplement l´obeeixen sense preocupar-se de millorar-la». Qui així s´expressava era don Lorenzo Milani (Florència, 27-V-1923), un pobre capellà rural mort als 44 anys d´un càncer ganglionar i leucèmic el 26-VI-1967. I va revolucionar els mètodes d´ensenyament italians! Enguany se celebren els 50 anys de la seva mort. A la Universitat Pontifícia de Salamanca el 23 i 24 de novembre tingué lloc un congrés per celebrar-ho.

Nascut enmig d´una família burgesa, culta, liberal i atea, Albano, el pare, era un empresari agrícola amb estudis de química, i la mare, Alice Weiss, d´origen jueu no practicant. Ell mateix admetia que el seu bateig havia estat un bateig de conveniències («feixista», deia). En plena crisi interior, troba un sacerdot, don Benzo, que l´acull amistosament malgrat el seu ateisme. Un dia l´acompanya a veure el cadàver d´un jove sacerdot i exclama: «Jo ocuparé el seu lloc». El novembre de 1943 ingressa al seminari diocesà de Florència. Aviat fou un seminarista molest, perquè volgué complir al peu de la lletra el reglament del seminari, cosa que comportava sotmetre´l a una crítica implacable. Els feligresos, pobres (camperols i obrers de filatures), el fan pensar molt. Encarregat del catecisme dels nens, s´adona que repeteixen coses a carrera feta, sense entendre res: els faltava llenguatge i comprensió significatives. Altrament, s´adona que les cases parroquials i les cases del popolo comunistes, amb jocs, cinemes i ping-pongs, eren el malbaratament del do de Déu del temps. Va suprimir jocs i taules de ping-pong: si els nois anaven a catequesi amb aquell esquer, és que donaven més importància al farciment que al gall. Calia reeducar el lleure. El futbol no era altra cosa que la desesperació dels desesperats. També jutjà com a mecànica l´assistència a missa i la recepció de sagraments, amb un escàndol afegit: a l´hora de les primeres comunions i matrimonis els pobres competien a veure qui gastava més. Calia posar al cor dels feligresos l´horror de copiar allò que era burgès; només fent tot el contrari dels burgesos, se´ls podria superar en l´escena social. Aleshores s´adonà que calia oferir una educació política a la gent i creà l´Scuola Popolare di San Donato, que fou la seva principal activitat. Volia que els seus alumnes adquirissin el domini de la llengua, la coherència de la raó i la consciència de classe oprimida. Quan li deien que abandonava els seus deures sacerdotals, argüia: «Doneu-me temps per fer les coses com cal. D´aquí a vint anys us ompliré de nou les esglésies d´homes preparats i coherents». Quan el bisbe, en període electoral, li recordà el deure d´orientar el vot dels seus feligresos (a favor de la Democràcia Cristiana, òbviament), es posà a criticar el partit i els seus components, entre els quals, un industrial que no feia contracte de treball a alguns dels seus feligresos ni els assegurava. I també van rebre els comunistes, perquè se servien de la gen per obtenir càrrecs i prebendes. La DC es va queixar i el bisbe, el 1954, el castigà a la ­parròquia de San Andrea de Barbiana, a les muntanyes de Mugello (menys de 100 habitants, sense llum, telèfon ni carretera). I allà, tot escrivint Esperienze pastorali (1958, en castellà el 2004) va fer una autèntica revolució pedagògica. Estudià resultats del sistema educatiu italià i s´adonà que l´escola estatal aprovava els rics i suspenia els pobres. Va inventar-se l´escola a temps complet amb l´objectiu d´assolir un veritable canvi social. El 12-II-1965 els capellans castrenses de la Toscana van fer un comunicat contra l´objecció de consciència al servei militar. Ell i els seus alumnes van fer una carta en contra, molt motivada (Lettera ai preti militari). Un grup d´excombatents el denuncià. Els companys eclesiàstics li van fer passar un viacrucis. Malalt, el 15-II-1966 s´hagué de defensar amb una carta als Jutges (Lettera ai judici) d´apologia del delicte. Fou absolt. Les dues cartes s´aplegaren a L´obbedienza non é più una virtu (traducció catalana d´un seu deixeble que escampà la seva metodologia a Mèxic, el català Miquel Martí, autor també del llibre El mestre de Barbiana, 1972). El papa Francesc, el passat 20 de juny viatjà a Barbiana per rehabilitar aquell mestre tan peculiar i repetir amb ell que l´obediència, avui, ja no és cap virtut.

Vaig tenir la sort de visitar Barbiana el 29-VI-1972, impulsat per un seu deixeble, Don Roberto [Sardelli], que aplicava els seus mètodes en un en un barri de barraques als afores de Roma, prop de Cinecittà: una barracota fou batejada com a Scuola 725. (Servidor hi va aprendre moltes coses...) A Barbiana, hi vaig trobar la signora Eda, la seva majordona, i el sindicalista Bruno Bettarini, alumne seu, que ens explicà que les galerades del llibre escrit amb els seus alumnes, que revolucionà el sistema educatiu italià, Lettera a una professoressa (1967, en català: Carta a una mestra,1969), les hi portaren a l´hospital quan ja estava desnonat. El llibre, una peça bàsica de la història de la pedagogia, s´edità un mes abans de morir; avui, està traduït a 62 idiomes (Eumo n´acaba de fer una reedició en català i PPC, en castellà). Eda, que ens ensenyà l´Escola tal com ell l´havia deixat, sense tocar res, amb l´estufa i les fotos dels eclipsis, sols repetia que era massa bo, que sempre pensava en els altres i que hauria d´haver pensat una mica més en ell. Troppo buono. Però també era intransigent. Era capaç de dir-li a un xicot: «Fins que no entenguis la lletra petita del teu contracte laboral no pots anar a futbol...». Si algun diumenge veia que algú s´estava a l´escola per força, li donava 500 lires, i li deia: «Si vols anar a ballar, te n´hi vas, però no ens fastiguegis!» Recordo que em va fer gràcia la piscina, deu metres de llarg per un mig d´ample. «Només li interessava que els alumnes aprenguessin a nedar...» Em vaig recollir davant la seva tomba, a terra, sota una senzilla làpida de marbre, que li van fer els deixebles, on posa Priore di Barbiana. En testament diu als seus alumnes que no hi té cap deute, sinó crèdits. «Amb l´Eda, en canvi, tinc solament deutes i cap crèdit. Traieu-ne les conseqüències, tant en el pla afectiu com en l´econòmic». En aquells cinc anys que feia que era mort, els deixebles no la deixaven sola. Després, en un afegit al testament, els diu que sí que hi té deutes amb ells, però que calia reforçar l´argument del deute més gran amb l´Eda. I acaba el document així: «Us he estimat més a vosaltres que no pas a Déu, però tinc l´esperança que Ell no faci cas d´aquestes menudeses i ho posi tot al seu compte.» Poc abans d´expirar digué: «Ara que sofreixo, finalment soc iguals als pobres».