De quotes i queixes

04.12.2017 | 06:30

La política treballa amb diferents principis operatius. El que es coneix com a principi de subsidiarietat reclama la màxima proximitat possible a l´hora de gestionar les necessitats del ciutadà; és a dir, que el que depengui de la família no recaigui en l´Administració, el que pugui assumir el municipi no pas a la Comunitat Autònoma i el que pugui fer aquesta no es derivi a l´Estat central. En argot econòmic, es parlaria d´un acostament bottom-up (de baix a dalt), en lloc d´un plantejament top-down (de dalt a baix). El principi de subsidiarietat xocaria amb el concepte jacobí de les elits il·lustrades, les quals sospiten –gairebé sempre amb raó– que les unitats de poder com més petites més ­corruptibles són. Pensin en el cas de la planificació urbanística transferida als ajuntaments o en la corrupció de baixa intensitat consistent a ordir xarxes clientelars amb els diners públics. Per la seva mateixa proximitat, la subsidiarietat es desvia fàcilment cap a una concepció de la política molt més vinculada al curt termini –els beneficis avui, no demà– i aquesta absència d´institucions capaços de pensar a llarg termini acaba derivant amb facilitat en alguna variant del populisme. Ja Madame de Staël observava en les seves Consideracions sobre la Revolució francesa que l´ideal democràtic consisteix a posar límits a qualsevol tipus de poder absolut, ja sigui la Corona, l´aristocràcia, la burgesia o el poble. Aquesta regla ens ha de servir per contextualitzar millor una determinada estructura administrativa: els equilibris són fonamentals, igual que el repartiment de la sobirania entre les diferents institucions. A això s´han dedicat la majoria de constitucions europees des de 1945. L´espanyola, per descomptat, també.
Davant del model jacobí, el principi de subsidiarietat exigeix ??del ciutadà un plus de responsabilitat. Ja no és des de dalt –on abunden les elits teòricament ben formadas– que es governa, sinó que la presa de decisions comença des de baix. On invertir? Com controlar la despesa? Per a qui es dissenya la ciutat? El desplegament del poder local i autonòmic al nostre país al llarg d´aquestes últimes dècades ha servit per reconèixer la importància de la cultura en cadascun dels nostres municipis. Així, es comprova que determinades administracions han estat més moderades fiscalment que altres o que la planificació urbanística no és idèntica en cada consistori.
Aquestes últimes setmanes, hem assistit a un important debat sobre la conveniència de la quota basca que en el fons ens remet a la qüestió de la subsidiarietat. Més enllà de les acusacions sobre el sobrefinançament de les comunitats forals –que poden ser certes, encara que no conec els números en profunditat–, l´interessant de la quota és detectar on situa els incentius per al ciutadà que paga els seus impostos directament a la Hisenda Foral i que, com a contrapartida, no té accés a la caixa comuna o al Fons de Liquiditat Autonòmica. Lògicament, recaptar impostos és impopular i fer-ho de manera exigent, encara més. Però, al mateix temps, els bascos són conscients que la qualitat de les seves polítiques públiques depèn en primer lloc –i de forma molt directament tant dels tributs que es paguen com de la lluita contra el frau fiscal. Al final, la lògica subjacent a la quota –si el seu càlcul es realitza correctament– consisteix a tractar de forma adulta els contribuents i reconèixer la seva capacitat de control i de gestió. I, de la mateixa manera que la generositat de l´Estat del Benestar pot crear incentius perversos en determinats caos, també resulta preferible que les autonomies no siguin subsidiades indefinidament sense que s´examini de forma periòdica la qualitat de les polítiques desenvolupades per les diferents administracions.
El pervers del sistema de finançament autonòmic que regeix a Espanya no és exactament la quota, sinó la falta de transparència del model i el dèficit de responsabilitat per part de moltes comunitats, que segueixen acudint a l´endeutament per invertir en el benestar d´avui en lloc de posar els fonaments d´un futur millor. Les contínues queixes, que abonen el malestar de la societat, formen part d´aquest mal ja endèmic al nostre país. I que ha de ser resolt amb mecanismes més clars, que reforcin la responsabilitat de cadascuna de les administracions.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema