La política treballa amb diferents principis operatius. El que es coneix com a principi de subsidiarietat reclama la màxima proximitat possible a l´hora de gestionar les necessitats del ciutadà; és a dir, que el que depengui de la família no recaigui en l´Administració, el que pugui assumir el municipi no pas a la Comunitat Autònoma i el que pugui fer aquesta no es derivi a l´Estat central. En argot econòmic, es parlaria d´un acostament bottom-up (de baix a dalt), en lloc d´un plantejament top-down (de dalt a baix). El principi de subsidiarietat xocaria amb el concepte jacobí de les elits il·lustrades, les quals sospiten -gairebé sempre amb raó- que les unitats de poder com més petites més corruptibles són. Pensin en el cas de la planificació urbanística transferida als ajuntaments o en la corrupció de baixa intensitat consistent a ordir xarxes clientelars amb els diners públics. Per la seva mateixa proximitat, la subsidiarietat es desvia fàcilment cap a una concepció de la política molt més vinculada al curt termini -els beneficis avui, no demà- i aquesta absència d´institucions capaços de pensar a llarg termini acaba derivant amb facilitat en alguna variant del populisme. Ja Madame de Staël observava en les seves Consideracions sobre la Revolució francesa que l´ideal democràtic consisteix a posar límits a qualsevol tipus de poder absolut, ja sigui la Corona, l´aristocràcia, la burgesia o el poble. Aquesta regla ens ha de servir per contextualitzar millor una determinada estructura administrativa: els equilibris són fonamentals, igual que el repartiment de la sobirania entre les diferents institucions. A això s´han dedicat la majoria de constitucions europees des de 1945. L´espanyola, per descomptat, també.
Davant del model jacobí, el principi de subsidiarietat exigeix ??del ciutadà un plus de responsabilitat. Ja no és des de dalt -on abunden les elits teòricament ben formadas- que es governa, sinó que la presa de decisions comença des de baix. On invertir? Com controlar la despesa? Per a qui es dissenya la ciutat? El desplegament del poder local i autonòmic al nostre país al llarg d´aquestes últimes dècades ha servit per reconèixer la importància de la cultura en cadascun dels nostres municipis. Així, es comprova que determinades administracions han estat més moderades fiscalment que altres o que la planificació urbanística no és idèntica en cada consistori.
Aquestes últimes setmanes, hem assistit a un important debat sobre la conveniència de la quota basca que en el fons ens remet a la qüestió de la subsidiarietat. Més enllà de les acusacions sobre el sobrefinançament de les comunitats forals -que poden ser certes, encara que no conec els números en profunditat-, l´interessant de la quota és detectar on situa els incentius per al ciutadà que paga els seus impostos directament a la Hisenda Foral i que, com a contrapartida, no té accés a la caixa comuna o al Fons de Liquiditat Autonòmica. Lògicament, recaptar impostos és impopular i fer-ho de manera exigent, encara més. Però, al mateix temps, els bascos són conscients que la qualitat de les seves polítiques públiques depèn en primer lloc -i de forma molt directament tant dels tributs que es paguen com de la lluita contra el frau fiscal. Al final, la lògica subjacent a la quota -si el seu càlcul es realitza correctament- consisteix a tractar de forma adulta els contribuents i reconèixer la seva capacitat de control i de gestió. I, de la mateixa manera que la generositat de l´Estat del Benestar pot crear incentius perversos en determinats caos, també resulta preferible que les autonomies no siguin subsidiades indefinidament sense que s´examini de forma periòdica la qualitat de les polítiques desenvolupades per les diferents administracions.
El pervers del sistema de finançament autonòmic que regeix a Espanya no és exactament la quota, sinó la falta de transparència del model i el dèficit de responsabilitat per part de moltes comunitats, que segueixen acudint a l´endeutament per invertir en el benestar d´avui en lloc de posar els fonaments d´un futur millor. Les contínues queixes, que abonen el malestar de la societat, formen part d´aquest mal ja endèmic al nostre país. I que ha de ser resolt amb mecanismes més clars, que reforcin la responsabilitat de cadascuna de les administracions.
