Per molt que s'esforcin els estudis d'opinió, és molt difícil aquesta vegada saber què pot passar en les eleccions del 21 de desembre. I més quan molta gent votarà més amb el cor que no pas amb el cap. El fet que Oriol Junqueras continuï a la presó pot alterar clarament els resultats electorals. Tanmateix que l'exconseller Forn i els Jordis tampoc gaudeixin de llibertat no afavoreix en res a viure una campanya electoral amb un mínim de normalitat.

L'enquesta d'ahir del CIS dona un empat tècnic entre ERC i Ciutadans amb 32 diputats. La llista de Puigdemont continua creixent i se situa ja amb una forquilla de 25-26 escons, la qual cosa lesiona els interessos dels republicans, que perden pistonada a mesura que ens acostem a la data electoral. L'absència en campanya de Junqueras serà un dels grans hàndicaps d'ERC. És una llàstima que el Suprem el mantingui en presó al costat de Forn i dels expresidents d'ANC i Òmnium. Ara era el moment de fer un capmàs i possibilitar que Catalunya camini cap a la quotidianitat. En aquest sentit caldria una profunda reflexió i que en un Parlament dividit en dos blocs, sorgissin veus que fossin capaces de pensar en el futur i de fer sortir Catalunya de l'atzucac en el qual es troba immersa. Arrimadas i Albiol tensen al màxim la corda i busquen només el vot de caire espanyolista, allunyant-se també de la centralitat política. És una llàstima que Mariano Rajoy no hagi estat capaç de fer canvis profunds en el seu partit a Catalunya i més quan el centre dreta a casa nostra ha quedat orfe després de la desaparició de CiU. Hom té la impressió que el PP espanyol renuncia a fer uns bons resultats davant una formació com Ciutadans, que cada dia sembla més la seva marca blanca.

ERC i Junts per Catalunya esgrimeixen el mateix discurs que ha portat el país a una lamentable situació. L'aplicació de l'article 155 ens ha deixat sense president i sense govern. De la república vam passar en qüestió d'hores a la preautonomia: sense president i sense govern.

Es pot entendre que una força radical com la CUP no variï el seu posicionament i faci crides a una revolució que té molt pocs adeptes, però les dues forces majoritàries de l'independentisme no són capaces de parlar de com serà el futur de Catalunya des d'un punt de vista objectiu. Ja no parlen ni d'economia, ni d'ensenyament, ni de sanitat ni de cultura. Tot gira a l'entorn d'un independentisme que pot ser molt romàntic, però que és del tot irreal. No hi ha una majoria social ni suports internacionals ara per ara.

I mentre, les xifres de l'atur es disparen, el teixit empresarial continua nerviós i es perden inversions. La pregunta del milió és saber qui vetlla de veritat en favor de Catalunya. Un sector important de la societat es veu desemparat i no sembla que les eleccions puguin donar sortida a un bloqueig que no afavoreix ningú. Miquel Iceta intenta una nova via que pot aplegar molts votants que en aquests moments es troben desorientats. La seva precampanya ha estat modèlica, tot intentant no criticar ningú, ser comprensiu i demanant l'alliberació dels empresonats. Representa una anhelada d'aire fresc en un ambient massa emboirat per posicions intransigents de la majoria de protagonistes polítics. Tard o d'hora algú haurà de posar seny i pensar de debò amb els catalans que aspiren a viure bé i sense renunciar als seus ideals. I això en política s'ha de fer possible com més aviat millor des del respecte mutu. I si no és així, caldrà canviar la majoria de líders polítics perquè es mereixeran un autèntic suspens i sense opció a anar a setembre.