El goig de ser una colònia

06.12.2017 | 00:28

La situació d'excepcionalitat en què es troba Catalunya, amb l'aplicació del 155, ens aporta cada dia notícies sorprenents. Hi ha coses que ja les imaginàvem, com és el cas de l'alentiment general de l'activitat governamental, dels continus viatges dels alts funcionaris de la Generalitat a Madrid per rebre instruccions o de l'endarreriment de l'aplicació de determinades polítiques –entre elles les de caràcter social–, a causa de la centralització i de la burocràcia de control que s'ha posat en marxa. Altres mesures eren previsibles simplement perquè coneixem de fa temps la matriu anticatalana del PP: és el cas del tancament immediat de la setantena de delegacions catalanes a l'estranger i l'acomiadament fulminant dels seus responsables, no fos cas que fessin massa propaganda catalana o que obrissin alguna oportunitat de negoci a les nostres empreses.

Però hi ha conseqüències del 155 que ens han agafat més a contrapeu, senzillament per la nostra proverbial ingenuïtat: potser no se'ns havia ocorregut que un govern de la Generalitat pogués actuar contra els interessos directes dels ciutadans d'aquest país, encara que fos en matèries que no guarden cap relació amb l'independentisme. És el cas d'uns veïns de Medinyà, que han hagut de desistir del seu desig d'esdevenir un municipi independent perquè la conselleria de Governació ja no els defensa. O dels ciutadans de Lleida, que veuen com el successor del conseller de Cultura ja no s'oposa al trasllat de les peces de Sixena que es guarden en el seu Museu. Aquest darrer cas, per cert, té efectes particularment sagnants per al seu alcalde, tan amic de Ciutadans i del 155: d'una banda, es posa de manifest que Roma no paga traïdors i que el posicionament polític d' Àngel Ros no li evita, a ell i als lleidatans, de ser objecte de l'espoli artístic; de l'altra, perquè tot fa pensar que, si vol ser fidel als ciutadans que representa, el paer en cap no té més remei que desitjar secretament que guanyi les eleccions el bloc sobiranista, de manera que torni a la Generalitat un govern que defensi el fons artístic que ara els volen prendre...

Hi ha encara, una altra mesura sorprenent que ja no sabem si té res a veure amb el 155. En principi, hauria de semblar que no, i que només tindria el seu origen en la voracitat recaptatòria del ministre Montoro. Però com que de moment només sentim a parlar d'institucions catalanes perjudicades, totes les sospites i les malfiances són legítimes. Em refereixo a la proposta de liquidació provisional de l'impost de l'IVA del 2016 que Hisenda reclama, almenys, al Teatre Lliure, al Mercat de les Flors, al MNAC, al MACBA i al CCCB. És una proposta que, senzillament, posa en perill la viabilitat d'aquests centres de primer ordre del nostre teixit cultural. Hi ha una sèrie d'arguments tècnics i fiscals que s'oposen a aquest criteri, i n'hi ha un altre de tan evident com que un aclariment publicat al BOE el 9 de novembre passat l'excloïa de manera expressa. No és aquest el lloc de detallar els elements tècnics d'aquesta interpretació, però qualsevol ciutadà pot entendre perfectament, si anem al fons de la qüestió, que és absurd que la mateixa administració et prengui amb una mà recaptatòria allò que t'ha donat abans com a subvenció. Tanmateix, Hisenda ho intenta en el cas d'aquestes institucions catalanes, que han llançat el crit al cel davant l'amenaça que els cau al damunt.

Aquesta és, en definitiva, la «normalitat» que Mariano Rajoy augurava a partir de l'aplicació del 155. Més enllà de destitucions, presons, exilis, policies, querelles i imputacions, l'Estat ha plantat la seva tenda al bell mig de casa nostra i no para de donar-nos bones notícies. Com era previsible, és clar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook


Enllaços recomanats: Premis cinema