Brussel·les

07.12.2017 | 07:14

Suposant que un ocell gosés volar enmig del mar de núvols que cobreix permanentment la plana neerlandesa, veuria com una mena de coàgul grisenc amb taques d'un color groc vermellós. En canvi, de nit, en les imatges de satèl·lit, Brussel·les apareix amb la forma d'una gran neurona multipolar amb filaments il·luminats que van dels tons ataronjats dels llums de vapor de sodi, fins al color verdós dels de vapor de mercuri. La ciutat brilla en el cor de l'Europa de les dotze estrelles i els automòbils fan córrer una saba de llum per les artèries vasculars del paisatge nocturn. Però les estrelles d'Europa a Brussel-les es confonen amb el cor d'estrelles que voleiaven per la cançó de Jacques Brel i entre els seus avis que esperaven el tramvia a la plaça de Sainte-Justine, un indret que els manifestants catalans d'avui no han de buscar en cap mapa, perquè –si l'ajuntament de la ciutat no hi ha posat remei– la plaça encara no existeix. Fa temps, France Brel, la filla del cantant, va demanar a les autoritats municipals que bategessin amb aquest nom algun racó de la ciutat, perquè Brussel·les se'l mereix, igual que Girona –posem per cas– es mereix també una plaça de l'1 d'octubre, per commemorar aquella data en què els caps dels votants van colpejar les porres dels policies i les urnes van esdevenir armes de destrucció massiva. Les ciutats catalanes avui brillaran en el cel d'aquesta nit i dansaran entre les estrelles d'una Europa que no ha acabat mai de comprendre el seu destí, ni d'entendre que les lleis són per salvaguardar els drets dels ciutadans i no al revés, i que si un trobador canta a un indret inexistent, s'ha de fer el possible perquè existeixi.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook


Enllaços recomanats: Premis cinema