Els lectors de Dostoievski recordaran aquests personatges secundaris -Kirillov, Shatov, Lizaveta Tushina- que han dedicat la seva vida a una sola causa i que no saben viure sense lliurar-se en cos i ànima a aquesta causa. Tots són activistes i somiadors devorats per complet per una sola passió, ja sigui política, filosòfica o mística. Tots viuen sols, gairebé sempre en un llòbrec cau que neteja de tant en tant una vella sorda. En el seu habitacle no hi ha res més que una espelma i molts llibres apilonats a terra. Aquests personatges dormen en un sofà esfondrat, porten la mateixa roba durant anys seguits i s'alimenten de pa sec i te, molt te. La seva única activitat consisteix a deixar-se els ulls davant d'un munt de paperots desordenats, que guarden en una taula que anys enrere va servir de taula d'especejament en una carnisseria. No veuen a ningú, no tenen amics ni coneguts i només es relacionen amb altres membres de les seves cèl·lules revolucionàries, amb els quals es passen hores i hores discutint qüestions de dogma i de propaganda. No saben què és això del sentit de l'humor, menyspreen la vida, són esquerps i fanàtics i no toleren que ningú pensi de forma diferent. Són infeliços, és clar, però no saben que ho són perquè en la seva idea del món no existeix res de semblant a la felicitat.
Alguns d'aquests personatges, a força de llegir i llegir sense solta ni volta, han arribat a conclusions molt estranyes. Kirillov, per exemple -un dels components de la cèl·lula nihilista d' Els dimonis-, està convençut que només serà lliure el dia que se suïcidi, perquè «la llibertat completa només existirà quan sigui el mateix viure que no viure». D'altres, com el pare Ferapont d' Els germans Karamàzov, només mengen pa, mores i bolets; els altres aliments li semblen diabòlics. L'home està convençut que cada dia xerra amb l'Esperit Sant. I després, en les seves estones lliures, es posa a vigilar els dimonis que intenten colar-se pel sostre del monestir. El millor del cas és que tots aquests personatges estaven inspirats en persones reals que Dostoievski havia conegut.
Pensava en aquests personatges de Dostoievski quan vaig veure l'altre dia Marta Rovira al programa de Jordi Évole. Aquesta dona és, sens dubte, un personatge secundari de Dostoievski. No és l'única, és clar que no, perquè anem ben servits d'aquesta classe de personatges, però Rovira potser és la que millor representa aquesta combinació letal d'ignorància, fanatisme i fariseisme que els anglesos anomenen self-righteousness i que només se m'acut traduir com «falses pretensions de superioritat moral». Per fortuna per a ella, Marta Rovira no malviu en un cau ni s'alimenta de pa sec i te, molt te. És més, té un sou envejable i gaudeix de molt bones condicions de vida. Però el seu món moral és el mateix que el d'aquests sòrdids fanàtics de Dostoievski que malviuen en golfes mal ventilades. I com ells, ella també es passa la vida llegint a la llum d'una espelma milers de paperots que només repeteixen el mateix, sempre el mateix: les mateixes idees, les mateixes frases, fins i tot les mateixes paraules. I en aquest món hermètic no hi entra mai ni una sola idea diferent, ni una sola ironia, ni una sola cabriola mental que escapi de la fèrria cotilla ideològica en què aquesta persona s'ha tancat, suposem que voluntàriament i pel seu propi gust. Aquest món no és el d'una societat lliure i subjecta al lliure albir, sinó el d'una secta d'il·luminats que somien amb la fi del món. És el món dels conspiradors revolucionaris del segle XIX. El dels ascetes que espanten dimonis que intenten colar-se per la teulada. El dels trastornats que creuen que només seran lliures el dia que se suïcidin.
És evident que aquesta classe de polítics tenen una grandesa que no tenen els cínics i oportunistes que abunden en la nostra classe política. Per descomptat que no. Però fa la impressió que aquests il·luminats són molt més perillosos que els altres. Els altres, ja ho sabem, faran qualsevol cosa per tal d'aferrar-se al seu càrrec. Mentiran, manipularan, fugiran d'estudi, prendran decisions sabent que perjudicaran els seus votants, el que sigui. D'acord, els cínics i els oportunistes són moralment pitjors que els il·luminats. Són mentiders, venals, sapastres. Sens dubte. Però em temo que els il·luminats són molt més nocius: no escolten a ningú, no volen apartar-se ni un mil·límetre del camí que s'han traçat i es creuen en possessió d'una veritat que res ni ningú poden derrotar mai. De tant espantar els dimonis que intenten colar-se per la teulada, de tant llegir paperots a la llum d'una espelma, de tant somiar amb l'alliberament definitiu dels seus conciutadans, estan disposats a sacrificar a tothom per tal d'assolir aquesta llibertat absoluta que només ells saben on és. Sacrificar a tothom, insisteixo. Inclosos ells.
