Per si no fos prou llarga la relació de greuges que els independentistes atribueixen a l'Estat espanyol en la seva tempestuosa relació històrica amb Catalunya, ara hem de sumar-li la devolució a Osca de l'anomenat Tresor de Sixena. Una col·lecció d'objectes d'art que la comunitat religiosa del monestir de Santa Maria va dipositar primer al museu de Lleida i al Museu Nacional d'Art de Catalunya (any 1970), i després va vendre, de manera que sembla irregular, a la Generalitat (any 1983) per la mòdica quantitat de 50 milions de les antigues pessetes. Les monges de Sixena devien suposar que el monestir, encara que en territori aragonès, pertanyia a la diòcesi de Lleida i, per tant, allà haurien de refugiar seu tresor donades les precàries condicions d'habitabilitat en què es trobava un edifici que havia estat declarat monument nacional el 1923, durant la dictadura de Primo de Rivera. Però no només a aquesta precarietat de mitjans de conservació cal atribuir l'impuls venedor de les monges de l'orde de Sant Joan Evangelista, que fins i tot van arribar a ser excomunicades pel bisbe de Lleida pels excessos comesos després de la desamortització de 1876.

Fins al punt que es pot seguir el rastre de les vendes d'obres d'art per museus, col·leccions privades i sales de subhastes a tot el món. El cas és que, pel que fa a la polèmica última, hi va haver l'any 2015 una sentència d'un jutjat de primera instància que ordenava a la Generalitat lliurar les peces en disputa, i fa uns dies una altra de l'Audiència Provincial d'Osca confirmant-la. Els magistrats estimen que les peces de l'anomenat Tresor de Sixena són béns d'interès cultural des de 1923 quan el monestir va ser declarat monument nacional i per tant formen part amb ell d'«un tot indivisible».

Consideracions legals a part, l'interès polític del cas se centra ara a saber si el Ministeri de Cultura, com a administrador de competències de la Generalitat en aplicació de l'article 155 de la Constitució, s'abstindrà o no de recórrer la sentència. En plena campanya electoral, si fa el primer s'exposa a ser utilitzat com a material llancívol de la prepotència espanyola juntament amb els empresonats i els de l'exili de Brussel·les. I si fa el segon, serà sacsejat des de l'Aragó i des de les tertúlies més furibundes de Madrid. Dolentíssimes opcions totes dues.

L'episodi de Sixena ens torna a posar davant els ulls la peculiar relació de l'Església Catòlica espanyola amb el fabulós patrimoni (artístic i immobiliari) que acumula. Des de fa segles, i també des d'abans d'ahir amb els milers d'immatriculacions d'immobles que va propiciar, al seu favor, una reforma de la Llei Hipotecària pel Govern de José María Aznar. Immatriculacions per a les quals n'hi havia prou amb una certificació del bisbe atorgada sense publicitat i sense pagar l'impost de transmissions patrimonials. Apropiar-se de la mesquita de Còrdova, per posar un exemple, només va costar 30 euros. Crida l'atenció el fet que a mesura que el patrimoni augmenta decreix el nombre de personal religiós per cuidar-lo.