Uns diran que la independència va morir assassinada per Espanya, els altres, que ni els seus pares no la van cuidar, però se'ns va morir. Tenim el cadàver i tenim les fases del dol.

1. Fase de negació. Negar-se a si mateix que la pèrdua ha tingut lloc. La proclamació amb cares llargues de la República per part de Junqueras i Puigdemont, i els alcaldes amb la vara a l'aire, quan sabien que el nen havia nascut cadàver, va ser titllada d'esperpèntica. No era així. No feien més que rebel·lar-se contra l'inevitable. Jo de petit vaig tenir el hàmster a la gàbia tres mesos mort, no volia admetre que ja no tenia mascota. Fins que la meva mare el va llançar, farta de la pudor.

2. Fase d'ira. Ràbia davant l'inevitable, es busquen culpables. Van trobar Rajoy, qui millor. Els nostres polítics mai no haurien pensat que apliqués el 155, el normal hauria sigut dir «apa, ja sou independents, espereu, que us dono uns milions perquè els primers mesos no us falti res». Jo vaig culpar el fabricant de pipes, segur que el pobre Fèlix -així es deia el hàmster- en va menjar alguna d'adulterada.

3. Fase de negociació. S'intenta buscar una solució a la pèrdua, tot i saber que és impossible. Són els nostres polítics encomanant-se a Europa -fugint-hi en els casos més covards-, demanant, millor dit reclamant, la solució que no arribarà. Europa té coses importants en què pensar, però qui ha patit una pèrdua, creu que l'important és ell. Quan jo demanava a la mare on era en Fèlix, em responia que la deixés tranquil·la, que havia de fer el dinar.

4. Fase de depressió. Tristesa per la pèrdua, amb probables episodis depressius. La Rovira plora en directe, en Junqueras escriu cartes d'autoajuda des de la presó, en Puigdemont es planteja tornar i jo vaig estar dos dies al llit per la mort d'en Fèlix.

5. Fase d'acceptació. Tots a les eleccions del 21-D, i avall que fa baixada. Jo vaig canviar la gàbia buida per un cotxe d'Scalextric.