Hi va haver una època en què ser ministre era un assumpte seriós. No parlo del poder -el poder sempre és vertical i, per tant, capritxós i estable alhora-, sinó de la selecció de les elits polítiques i de l´esperit de servei que inspirava la seva feina. La responsabilitat es vinculava, després de segles d´aïllament, a una evident esperança d´europeïtat. Era un món paradoxalment nou i antic: amb certa inexperiència democràtica, però de vella cultura. Espanya s´obria al progrés amb l´ímpetu del convers, encara que també amb un optimisme ingenu; en ocasions, massa. Un dels seus primers contratemps, com l´ou de la serp, va consistir en el primerenc finançament corrupte dels partits -l´excusa, almenys per a molts quadres del PSOE, va ser que a Alemanya l´SPD també ho feia-, que, no molt tard, va conduir a la partitocràcia i a la mala selecció dels quadres dirigents. Molt després arribaria el desencant i l´abúlia política, agreujada posteriorment amb l´esclat de la crisi econòmica el 2008. La deslegitimació de la Constitució del 78 va ser una conseqüència lateral, fins a cert punt inevitable -encara que també injusta- dels mals usos de la partitocràcia. Si ser ministre havia estat una cosa seriosa, amb el pas dels anys va deixar de ser-ho. O ho va ser menys. La decadència de la democràcia té molt a veure amb el deteriorament de les seves elits i amb el desinterès polític dels votants.
El magma inicial, en canvi, va ser un altre. Els primers governs del PSOE, per exemple, ens apropen a aquest principi de qualitat que exemplifica la bona política. Pensem en molts dels seus ministres: Carlos Solchaga -potser el millor ministre d´Economia que ha tingut Espanya: no es perdin els seus dietaris, que acaba de publicar Galàxia Gutemberg-, Joaquín Almunia, Ernest Lluch, Josep Borrell, Alfredo Pérez Rubalcaba, Javier Solana, Fèlix Pons, el mateix Miguel Boyer. Joves en aquell moment, molts d´ells amb formació internacional i voluntat reformista. L´evolució, com sabem, va anar a pitjor. Inclòs, per descomptat, el partit socialista.
Dilluns passat va morir Manuel Marín; tenia 68 anys. Com a secretari d´Estat per a les Relacions amb les Comunitats Europees, va negociar la incorporació d´Espanya al Mercat Comú. Però molts el recordem sobretot per la seva etapa posterior com a vicepresident de la Comissió Europea, que es va perllongar durant tres lustres. Era ja la dècada dels noranta i el nostre país es movia amb certa desimboltura en les altes instàncies internacionals. Al nostre favor jugava la bona sintonia de Felipe González amb el canceller alemany Helmut Kohl i amb el president francès François Mitterrand. I també la primavera que s´obria pas a Europa després de la caiguda del comunisme i la reunificació alemanya. De Manuel Marín s´explica que va ser el gran impulsor de les beques Erasmus de mobilitat universitària, segurament un dels programes polítics més reeixits que s´ha posat en marxa a la Unió i el que més ha fet per donar-nos a conèixer uns als altres. Al final, un país se substància en els seus símbols, en el coneixement mutu i en la qualitat de les seves institucions i de les seves polítiques de benestar. Una cosa similar podem dir d´un projecte tan ambiciós com l´europeu, que buscava en primera instància dir adeu als nacionalismes i evitar així guerres futures, i que ha anat evolucionant cap a un megaestat encara sense exèrcit, encara sense unes finances comunes, tot i que conscient de la seva fortalesa i també de les seves debilitats. En aquest camí va estar Manuel Marín -a Espanya, primer; a Europa, després; i, després, una altra vegada a Espanya com a president del Congrés-, un polític noble en una època en què ser ministre era un assumpte seriós i no una qüestió intranscendent.
