Hi ha una foto famosa de Rosa Parks, la lluitadora pels drets civils dels negres americans que va ser empresonada per seure a la part de l´autobús reservada per als passatgers blancs. Tot això va passar fa molts anys, en l´època de la segregació racial, però ara Rosa Parks s´ha posat de moda perquè molts «indepes» catalans diuen haver-se inspirat en ella en la seva lluita per la independència. La comparació és un disbarat, perquè cap ciutadà de Catalunya ha de patir la segregació racial -en escoles, en hospitals, en autobusos, fins i tot en els urinaris públics- que va haver de suportar Rosa Parks, però el deixarem aquí.

El cas és que aquesta foto famosa -jo la vaig veure en una gran reproducció en una cantonada de Washington, prop d´on s´aixeca el monument a Rosa Parks- ha passat a la història de la lluita pels drets civils. En aquesta foto es veu Rosa Parks asseguda en un autobús, mirant per la finestreta. Rosa Parks té una expressió tranquil·la, serena, determinada, la d´algú convençut d´estar fent alguna cosa justa i de ser ella mateixa una persona justa per estar fent-ho. Aquesta foto a l´autobús també deixa clar que aquesta dona no estava disposada a deixar-se intimidar per res ni per ningú. I així va ser. Rosa Parks es va atrevir a vulnerar la prohibició de seure al lloc reservat per als bancs, i a partir d´aquest moment va rebre constants amenaces de mort -que en la seva època es portaven a terme- i va perdre la feina de cosidora. Va haver de marxar d´Alabama, la seva llar, i establir-se en l´altre extrem del país, a Michigan. Però el seu gest, el que va fer l´1 de desembre de 1955, va servir per llançar a tot el país la campanya a favor dels drets civils que va acabar anul·lant tota la legislació segregacionista en els estats del sud.

Però darrere de Rosa Parks, en aquest autobús, apareix assegut un home blanc. L´home va ben vestit. Porta jaqueta i corbata i mira en sentit contrari al que mira Rosa Parks. Té el gest seriós, gairebé contrariat, i mig cos fora del seient, amb una cama incòmodament creuada sobre l´altra. L´home sembla nerviós i cansat, com si estigués suportant una cosa que no li agrada gens. Per a la posteritat, aquest home blanc assegut darrere de Rosa Parks és un supremacista del Sud que ha d´acceptar a contracor la presència d´una negra al seient de davant. Si no fos per aquest fotògraf, aquest home blanc sembla disposat a aixecar-se d´un salt i fer fora a puntades aquesta dona negra que porta un ridícul barret pastiller (o «pill-box hat», com deia aquella cançó de Dylan) i que està asseguda on no ha de fer-ho. Sí, en ­aquesta foto tot sembla indicar que les coses són així. I per això mateix s´ha convertit en un símbol de les lluites pels drets civils. I per això mateix, imagino, la van penjar en una façana de Washington durant no sé quines celebracions en memòria de Rosa Parks.

Fins aquí tot sembla perfecte, excepte pel detall que l´home que està assegut a l´autobús, just darrere de Rosa Parks, no era un segregacionista ni tan sols un passatger de l´autobús. Era un periodista anomenat Nicholas Chriss que estava a Alabama, l´estat de Rosa Parks, cobrint la campanya a favor dels drets civils dels negres. De fet, ell mateix estava en contra de la segregació racial, i això que ell era del Sud, de Geòrgia, per més senyes. Per la resta, la foto no es va prendre el dia en què Rosa Parks va desafiar la legislació racial de l´autobús i es va asseure en un lloc prohibit per als negres, sinó un any i escaig més tard, just l´endemà que el Tribunal Suprem americà declarés inconstitucional la legislació segregacionista en els autobusos d´Alabama. La foto va ser un muntatge, perquè les organitzacions de drets civils van convocar Rosa Parks i un grup de periodistes per fotografiar-la en un autobús, i difondre així la nova imatge dels autobusos lliures de segregació. Però com que aquell dia l´autobús anava buit i no hi havia ningú més a mà, un dels periodistes presents es va prestar a seure al darrere de Rosa Parks. Aquest periodista, és clar, era Nicholas Chriss. I si el seu rostre està crispat i sembla tens i incòmode, no és perquè estigui en contra de la segregació racial, sinó perquè sap que aquella foto és un muntatge -per benintencionat que sigui aquest muntatge- i a ell no li deu fer molta gràcia estar participant en aquesta falsificació de la realitat. Era un periodista de raça, aquest Chriss. Va morir d´un aneurisma, relativament jove, el 1990. Val més no preguntar-se què hauria opinat d´aquesta època nostra que es delecta en les mentides i en la posveritat.