Darrerament dos països africans han aconseguit desempallegar-se de dos dictadors que han tiranitzat els seus respectius països durant més de 30 anys. Em refereixo a Mugabe i a Dos Santos, els únics caps d´Estat que Zimbabwe i Angola han conegut des del triomf de les seves lluites d´independència. Es diu aviat.

Robert Mugabe, 93 anys, era el líder més ancià del continent i ha estat president durant els últims 37, en els quals es va esforçar amb innegable eficàcia per destruir el pròsper país heretat dels colonitzadors. En certa ocasió va dir que «només Déu em farà fora». Es va equivocar perquè l´han fet fora els militars. La gota que va fer vessar el got va ser la destitució del vicepresident Mnangagwa amb intenció de posar al seu lloc la seva esposa Grace, 40 anys més jove, molt ambiciosa i recolzada per un sector minoritari del partit dominant ZANU-PF, però odiada pels militars i el poble en general.

Emmerson Mnangagwa, conegut com el Cocodril pel seu caràcter despietat, dirigirà ara un govern de transició fins a les e­lec­cions de l´any vinent que ningú pensa que puguin ser netes. D´aquesta manera se li dona un aire de legalitat al cop i s´evita el rebuig de la Unió Africana i de la comunitat internacional. Però que hagin estat hàbils en les formes no vol dir que les coses canviïn a Zimbabwe, que mi­llori la situació econòmica o que es posi fi a la corrupció. Els militars no han enderrocat un règim sinó que han canviat les cares però mantenen en el poder la ve­lla nomenclatura del partit, venal i corrupta fins a no poder més. Mnangagwa és un bon exemple ja que està implicat personalment en tupinades electorals i en les dures repressions de 1980 i de 2008 que van causar milers de víctimes mortals. Res fa pensar que hagi de ser menys corrupte que Mugabe o que pugui redreçar una e­co­nomia llastada per la mala gestió i pels baixos preus actuals de les matèries primeres. Més aviat es concentrarà a controlar el partit, reforçar el clientelisme tradicional i eliminar els dissidents amb vistes a guanyar les eleccions de l´any que ve de la ma­nera que sigui, i a això l´ajudarà la mala salut del líder opositor tradicional Tsvangirai. És un crim perquè amb les riqueses naturals que té, Zimbabwe hauria de tenir un altre futur. Però les coses són com són i tant Sud-àfrica com el Regne Unit, països amb molta influència allà, semblen preferir estabilitat a reformes. L´altre país amb influència és la Xina i és millor no preguntar-li la seva opinió sobre els drets humans.

I a Angola, un altre país riquíssim, les coses no van millor tot i ser la tercera economia del continent, tenir una renda per càpita de 6.800 dòlars (elevada per a l´Àfrica encara que la xifra sigui enganyosa per la seva mala distribució) i ser el major productor de petroli al sud del Sàhara, per davant de Nigèria. Al setembre va dimitir el president José Edoardo Dos Santos després de 38 anys al poder i el va succeir João Lourenço, un altre veterà de la guerra de la independència i membre de l´hegemònic Moviment per a l´Alliberament d´Angola (MPLA), que no volia que la successió recaigués en algun dels fills de Dos Santos, al qual, però, se li ha permès seguir com a president del partit. Si a Zimbabue ha decidit l´Exèrcit, a Angola ho ha fet el partit. Tot cuit entre bastidors i entre els de sempre, al marge del poble pretesament sobirà

Quan va arribar al poder Lourenço es va adonar que per dominar el país havia de controlar el petroli i que per acabar amb la corrupció (encara que ho digui només de boca) havia de posar límit a la rapinya existent. I en tots dos àmbits es va topar amb família de Dos Santos. En només 55 dies va destituir Isabel Dos Santos (la dona més rica d´Àfrica) de la presidència de Sonangol, la gran empresa del petroli, i els seus germans José Paulino i Weltwischia del control de dues cadenes de televisió. De la família Dos Santos només queda el germà gran, José Filomeno, que presideix el Fons Sobirà d´Angola que maneja 5.000 milions de dòlars que no se sap molt bé on són, i que acaba de tenir el dubtós honor d´aparèixer en els Papers Paradís al costat d´Isabel II d´Anglaterra. També ha cessat els presidents del Banc Central, l´empresa estatal de diamants i dels monopolis de ciments i telecomunicacions, entre altres càrrecs nomenats pel seu predecessor. En els seus llocs ha nomenat vells col·legues del Partit. No hi ha cares noves.

Llevat que el vell Dos Santos estigui real­ment molt feble no pot acceptar a­questa humiliació i aquesta despulla política i econòmica dels seus fills. Per això hi ha qui pensa que tot això pot acabar malament, lle­vat que el que veiem sigui teatre per a­pa­rentar canvis que permetin que en el fons tot segueixi igual. Els més optimistes creuen que podem assistir al començament d´una llarga perestroika a l´angolesa.

Molt em temo que els nous dirigents continuaran espoliant en benefici propi i dels seus afins les enormes riqueses d´Angola i de Zimbabue i que els seus pobles seguiran tan pobres com sempre.

Mugabe i Dos Santos no eren els únics dictadors a l´Àfrica ja que en queden d´altres com Nguesso, Afwerki, Biya, Kagame, Hauré o Obiang. Vull creure que almenys un calfred haurà recorregut aquests dies les seves curtides esquenes.