Una part dels que van pelegrinar a Brussel·les, diguem-ne els elegits per diferenciar-los dels pobrets que es van tirar 40 hores de bus, van assistir a un sopar que comptava amb la presència de l'expresident. Segons m'han explicat assistents, va incloure un número que podria titular-se «Jo no sé què és el ridícul», consistent a fer cua per fer-se una foto amb en Puigdemont, que no es movia de lloc, vagin passant. Deu ser una forma de destacar la importància del personatge, que no és un mindundis que passa taula per taula com un nuvi, però a mi em fa pensar en els micos vestits de Superman a la Costa Brava, o en el rei mag que aviat veurem al carrer, aquell fotografiant-se amb gent èbria d'alcohol, aquest amb gent èbria d'il·lusió, no sé si a Brussel·les hi havia més d'una cosa o de l'altra. Cada feligrès s'ha endut de Brussel·les un record per col·locar al costat de la torre Eiffel en miniatura que va portar fa anys de París. Perquè després alguns diguin que l'excursió a Brussel·les no va servir de res.

Ara que les caixes de resistència faran curt per excés d'investigats, es va perdre l'ocasió de fer pagar per la foto, com en altres parcs temàtics. Si en Puigdemont hagués passat la gorra s'hauria fet d'or, que si la fe mou muntanyes, la fe independentista mou muntanyes d'euros. O s'hauria pogut fer com en antics casaments: arrabassar-li la bufanda groga a l'expresident, tallar-la a trossets, i vendre'ls entre la concurrència. Un independentista pagaria el que fos per un tall de roba que va protegir del fred de l'exili el coll presidencial. La relíquia passaria de generació en generació, al cap d'anys encara es recordaria reverencialment que aquest tros tinyós de llana que un dia va ser groc, va pertànyer a l'últim president de la república catalana, ni que fos durant 8 segons. La república, no la bufanda. A la llarga hi hauria fins i tot falsificacions, com passa amb totes les relíquies de divinitats, i què sinó això és el nostre Puigdemont.