El primer debat entre candidats, a RTVE, va estar molt ben organitzat. Fou dinàmic i entretingut i això no és fàcil quan parlem de política i menys en uns moments de crispació com els actuals. La llàstima és que dues formacions no van poder comptar amb els seus caps de llista, atès que Junqueras continua a la presó d'Estremera i Puigdemont, a Brussel·les. Això fa que aquesta campanya sigui diferent. Hi ha dos blocs que semblen incapaços d'arribar a cap mena d'acord. Cada dia es distancien més i no es veuen motius com per pensar que Catalunya el 21-D encetarà una nova etapa.
Aquests darrers dies, per acabar-ho d'adobar, es constata una pugna entre ERC i JxCat. Ambdós partits aspiren a guanyar les eleccions i a decidir el proper president de la Generalitat. I això encara enrareix més l'ambient en el bàndol independentista. Però totes les enquestes deixen ben palès que s'hauran d'entendre en un futur perquè els pronòstics no ofereixen alternatives que puguin oferir una majoria parlamentària.
Fa uns mesos ningú no discutia la victòria dels republicans, la qual cosa provocà que Junqueras no volgués saber res d'una possible llista amb els exconvergents. Segur que pensava que podria escollir parella de ball, però de moment els estudis demoscòpics només li ofereixen la possibilitat de tornar a reeditar una coalició amb JxCat. Carles Puigdemont, amb la seva llista presidencial, pot donar a darrera hora la gran sorpresa i superar ERC, la qual cosa era impensable quan Rajoy convocà les eleccions autonòmiques. L'expresident és un bon estratega i era conscient que una llista del PDeCAT suposava una mort anunciada. Es va imposar a Mas i a Marta Pascal, que no van tenir més remei que acceptar les condicions de Puigdemont si volien sobreviure. Malgrat tot, ambdós pràcticament resten fora d'una campanya, dominada pels vídeos que arriben des de Brussel·les.
L'independentisme no creix, però tampoc recula. I aquesta dada s'ha de tenir molt present de cara al futur. ERC, pressionada per la CUP, continua parlant d'unilateralitat, i Puigdemont no defalleix en la seva intenció de tornar a la Generalitat. Ambdues opcions prediquen uns discursos que difícilment poden ser realitat. Són engrescadors per a un sector de l'electorat, però el camí cap a la República és inviable com s'ha vist recentment i el noi d'Amer té molt difícil el seu retorn a casa nostra.
Amb aquest escenari el panorama no és massa optimista. No hi ha ponts de diàleg i les posicions es continuen radicalitzant. Arrimadas i Albiol proposen tornar a una normalitat que avui sembla del tot impossible. Ciutadans pot guanyar les eleccions, però amb 30-35 escons no en fa prou com per ser una autèntica alternativa a l'independentisme. Aquest ascens de Cs suposa l'enfonsament del PP, que a Catalunya pot restar en una posició residual. Els seus antics votants prefereixen la marca d' Aznar a Catalunya, atès que davant aquest desafiament secessionista veuen Rajoy com un líder massa tou.
En l'equidistància se situen el PSC i els Comuns. Domènech intenta surar a base de criticar un Iceta que busca l'espai central de la política catalana. Rep crítiques per tots costats, però pot rebre vots dels antics votants de CiU, que molts d'ells es troben orfes del tot. Són gent que no volen experiments amb gasosa i que toquen de peus a terra. Fins i tot petits empresaris i autònoms poden votar per primer cop socialista atès que volen desmarcar-se de les opcions independentistes.
Aquests darrers dies de campanya seran decisius i avui les enquestes són menys fiables que mai o sinó al temps.
