Tot i els matisos, hi ha tendències en les enquestes que permeten llegir un panorama general. Primer de tot, la victòria clara d'ERC, com semblava en un principi, es desdibuixa. Rovira és dels candidats menys hàbils dialècticament, i no és una virtut seva arribar a l'electorat. Per això ERC necessita segones i terceres espases que dinamitzin el missatge, i agafin aquest rol.

Per la seva banda, el PDeCAT ha reduït les distàncies amb el rival republicà de coalició. Fent-ne una de pròpia, però sense cap partit a dins, excepte ells mateixos. I donant rellevància al president Puigdemont, fugit per alguns, a l'exili per uns altres. Un resultat per damunt dels 23 diputats és una victòria per a la formació, donades les circumstàncies. El candidat Iceta confia en una coalició a la danesa. Les enquestes li mostren un retorn del vot prestat als Comuns, i part del vot moderat al voltant de l'antic conseller Espadaler. Iceta confia a dirigir un Govern de centre-esquerra, amb un Ciutadans que no hi posi entrebancs, per considerar-lo millor que un Govern continuista. Si hi ha algú capaç d'aconseguir això, és ell, amb un Govern de caire social i renovador.

La jove candidata Arrimadas és una incògnita. Els seus resultats seran tan positius com prediuen les enquestes o estan inflats? Amb un resultat combinat amb els socialistes que voregi els 52-56 diputats, i menjant-se part del vot popular, es veu dirigint un Govern amb independents, intentant la regeneració reclamada per l'oposició, i centrada en racionalitzar partides pressupostàries de la Generalitat. No sembla que els Comuns vulgui recolzar aquesta mena d'acords. Però sembla clar que si Pablo Iglesias vol evitar part de la batzegada que li prediuen les enquestes a la resta d'Espanya, li cal fugir d'un Govern independentista o sobiranista. O, almenys, si el Govern fos de caire social i d'esquerres, que l'encapçalés Iceta. Una altra aposta li seria fatal a la coalició d'esquerres. El que pot derivar en un conflicte amb l'alcaldessa Colau, que pot tenir altres interessos. Una nota interessant, a banda si la CUP resisteix o no, és veure si es desenvolupa un populisme català, de signe sobiranista. Perquè aquesta tendència té força a països com França, Holanda, Hongria i Polònia. Agafa cos a Alemanya. Seria un populisme antieuropeu, se suposa que sense base racial, independentista i antiemigració. El temps, i les passes dels nostres polítics, així com la situació econòmica, marcaran als nostres partits.