El millor que he llegit sobre aquesta ciutat santa per a tres religions és Jerusalem, el llibre de Simon Sebag Montefiore, que passa revista de forma amena a cinc mil anys de turmentada història d'un lloc on no hi ha hagut veritable convivència i on el poderós de torn sempre ha maltractat el vençut. Filisteus, jueus, cristians, musulmans, turcs, palestins... i altres abans han patit en un o altre moment les ires de la potència dominant. Hi he estat moltes vegades i d'alguna manera sempre somatitzo la tensió ambiental d'un lloc on des de fa segles hi ha massa oracions atapeïdes en l'aire, com bé ha dit Amos Oz. I massa intransigència, ja que ja se sap que els monoteismes afirmen estar en possessió de la veritat absoluta i desqualifiquen la del rival, cosa que no passava quan els politeistes dominaven la terra i eren més tolerants. Al capdavall, què més donava afegir una altra deïtat a un panteó ja nodrit? Gore Vidal ho va descriure molt bé en el seu preciós llibre sobre Julià l'Apòstata.
Per als cristians Jerusalem és la terra santa on Jesús va patir martiri, va ser enterrat i va ressuscitar al tercer dia. Per als jueus és la seu dels seus dos temples destruïts per Nabucodonosor i per Titus, les restes dels quals, el Mur de les Lamentacions, és el seu lloc més sagrat. I és també una ciutat santa pels musulmans, després de la Meca i Medina. Allà hi ha la mesquita d'Al-Aqsa i la meravellosa Cúpula de la Roca, des d'on Mahoma va pujar al cel a lloms del Buraq (pel que sembla aquesta roca és la mateixa sobre la qual Abraham sacrificava a Jacob quan Jahvè se li va aparèixer en forma d'esbarzer ardent).
I això són coses que uns i altres creuen fermament i per això no és fàcil trobar una solució racional. Aquesta és la raó per la qual s'havia decidit mantenir la ciutat de Jerusalem com una cosa diferent, un corpus separatum que tingués un tractament jurídic propi i on es garantís el lliure accés dels creients de les tres religions. El que passa és que després de la guerra de 1948, l'armistici de 1949 va deixar la part oriental en mans àrabs i l'occidental en mans jueves. Fins que Israel es va apoderar també del sector oriental després de la Guerra dels Sis Dies i el 1980 el va annexionar formalment declarant que Jerusalem és la capital eterna i indivisible de l'Estat d'Israel, cosa que ningú més va acceptar en el món i per això totes les ambaixades són avui a Tel Aviv i no a Jerusalem.
Fins que ha arribat Donald Trump, que ha capgirat la política seguida pels Estats Units durant els últims setanta anys i ha anunciat que traslladarà la seva ambaixada a Jerusalem com va prometre durant la campanya electoral i com el Congrés vol des de 1995, sense que els successius presidents americans es donessin per al·ludits. Fins ara. La decisió de Trump, que no compta amb l'entusiasme ni dels seus diplomàtics ni dels seus militars, satisfarà sens dubte a aquesta base cristiana evangelista conservadora que el vota i serà aplaudida pels influents lobbies jueus del país. Però es pot retardar bastant en el temps, entre altres raons perquè caldrà construir un edifici que l'aculli.
Mentrestant, els problemes es multiplicaran:
1.- Perquè en un context tan volàtil, el primer manament ha de ser no fer mal i no complicar més les coses.
2.- Perquè, si quedaven dubtes, Washington ja no podrà ser vist com un honest mediador entre israelians i palestins.
3.- Perquè aïlla als Estats Units com a únic país al món que reconeix l'annexió israeliana. I això dificulta la seva relació amb països àrabs que necessita per a la seva política a l'Orient Mitjà.
4.- Perquè posa en qüestió la solució de dos estats que propugna la comunitat internacional (encara que Trump digui que l'acceptaria si les dues parts la desitgen).
5 - Perquè torna a la primera fila de l'atenció mundial el conflicte israelo-palestí, que havia passat a un segon pla després de l'aparició de l'Estat Islàmic i de la pugna entre xiïtes i sunnites (Iran i Aràbia Saudita).
6.- Perquè radicalitzarà encara més al govern de Netanyahu, el més conservador de la història d'Israel, que no tindrà cap al·licient per tornar els territoris palestins que ocupa i que els més religiosos/nacionalistes diuen Judea i Samaria.
7.- Perquè dificultarà l'acostament que s'estava produint entre Fatah i Hamas, llevat que ho facin sobre un programa de major radicalització mútua. Així doncs, tots es radicalitzaran, tant israelians com palestins. I això no ajuda.
8.- Perquè, de la mateixa manera, el president palestí Abbas també haurà d'endurir la seva postura. Ja ha dit que Trump premia Israel per «desafiar les resolucions internacionals» i l'anima a «continuar la seva política d'ocupació, colonització, apartheid i neteja ètnica». Dur llenguatge.
9.- Perquè el món àrab (Lliga Àrab) i musulmà (la Conferència Islàmica) no poden deixar passar el que consideren una provocació, com ja han assenyalat aliats tradicionals dels EUA com l'Aràbia Saudita i Turquía.10.- Perquè la frustració àrab / palestina es traduirà previsiblement en disturbis, en terrorisme i en amenaces contra interessos occidentals.
11.- I perquè si aquest conflicte no troba solució quedarà greument compromès el caràcter o jueu o democràtic de l'Estat d'Israel i això debilitarà a llarg termini el vincle cultural i de valors compartits que l'uneix amb Occident. Por tot això i perquè no calia, crec que Trump s'ha tornat a equivocar.
