La presència de partits independentistes en unes eleccions no convocades pel president legítim sinó per en Rajoy, normalitza l'anomalia. Hem escoltat manta vegades que la conjuntura no és normal, nogensmenys concorrent als comicis es regularitza. Em pensava que hi hauria més resistència per part de la CUP però també ha entrat a la contesa i busca nous votants, que li poden venir dels Comuns i d'ERC. Mèrit de la CUP dos preciosos i sobris cartells de la campanya electoral amb missatge guerriller i sense líders apel·lant a tota la comunitat.

Si mirem pel retrovisor no ens podem sentir políticament cofois de com ha anat el procés; no nego que algunes persones sentin una gran satisfacció moral i sentimental en constatar el pacifisme, la capacitat organitzativa i l'assistència disciplinada a les totes manifestacions, com el comportament cívic demostrat, però si ho formulem en termes reals, polítics, no hem aconseguit res. Per resumir-ho diria que els catalans hem fet veure al món i a nosaltres mateixos que som una harmoniosa família de dos milions de membres, ens hem agradat molt, tanmateix a part d'aquest reconeixement públic, que ha servit per cohesionar-nos amb vincles sentimentals, ens han buidat les nostres institucions i han clos el Parlament.

Som ingenus i inexperts. Sempre anem amb el lliri a la mà. Catalunya no domina de cap manera l'engranatge de l'aparell de l'estat, no coneix la part interna, els budells i els intestins, com tampoc l'externa, perquè Catalunya no ha generat funcionaris de nivell superior, no tenim jutges, fiscals, advocats de l'estat, militars, economistes, enginyers, que treballin en l'administració pública. L'Estat espanyol te l'experiència de molts segles; ells sempre han remenat el sistema. Per això era previsible la repressió, l'aplicació de l'article 155.

Ens hem cregut forts i indestructibles, com si l'Estat espanyol fos un aprenent. Quan escoltava l' Artur Mas que augurava que es produiria «un xoc de trens», em preguntava on tenim el tren. És impossible el xoc perquè l'únic que tenim és un tren de joguina i ens esclafaran si volen. L'Estat espanyol ha preparat trampes i hem picat com passerells, per exemple el que passà el 20-S a la conselleria catalana d'Economia, quan els Jordis imprudentment pujaren damunt dels cotxes de la Guàrdia Civil. Que no saben quin pa hi donen?

Algunes persones s'han passat a l'independentisme per la violència desfermada per les forces de seguretat l'1-O. Hem de reconèixer que ha estat una reacció emotiva, no ideològica, sinó momentània i no sé fins a quin punt duradora. Si la fe mou muntanyes, la sang omple rius d'esperança i d'il·lusions que poden caduquejar, si no s'alimenten. «Ni oblit, ni perdó» encara és victoreja, però la memòria és una eina mental flaca i dispersa, amenaçada per l'amnèsia, i els records es desintegren en la mesura que passa la vida i hom es fa gran.

Quan el 2011 es va parlar seriosament d'assumir la independència de Catalunya els teòrics assenyats indicaren que era un procés llarg, de més de 20 anys d'esforç, treballs i sacrificis. Una aspiració costeruda i àrdua. De moment el cove és políticament buit, però no hem parat d'exhibir al món la nostra força i voluntat ferma de tirar endavant el procés. Ara bé, perquè l'independentisme guanyi el 21-D ha d'esforçar-se a crear nous independentistes.

Anem ara a l'actualitat. Cs s'enfila en les enquestes. El seu cartell és una bona troballa pensada pel seu mercat electoral amorrat a Tele5. Gairebé kitsch. Han convertit Inés Arrimadas en una col·legiala en la festa escolar americana de graduació, bona minyona, una mica fleuma. «Ara sí votarem», diu l'eslògan provocador mofant-se de la votació de l'1-0, que complau els seus votants. Tanmateix aquesta promesa d'ara sí va de debò resulta molt tòpica en campanya electoral, car els partits sempre creuen que ara és la definitiva.

El cartell del PP ha aconseguit el miracle d'humanitzar amb un somriure en García Albiol, que no apareix com un manaia romà agrest i adust. Institucional Iceta, clenxinat, cara lluent i fina; fa de Montilla i usa en l'eslògan el mot prometedor, «solució», que trobem també en el cartell de l'Albiol, qui afirma que la solució és Espanya, mentre que Iceta, més cregut, diu que ell és la solució. Després d'en C. Puigdemont és el millor orador en el Parlament, orfe de dissertants.

Puigdemont és el líder més icònic, surt molt ben fotografiat en un cartell ben treballat, de fons degradat que evoca la senyera. Jo crec que fa molts anys que exerceix de president; la seva veterania no s'ha après en dos anys. Impossible. ERC no s'ha esforçat gaire, ha presentat dos cartells improvisats de factura clàssica, en un surt la Marta Rovira despentinada (un toc de modernitat) i l'altre més inquietant és un primeríssim pla clarobscur de la cara d'en Junqueras, una banda il·luminada i l'altra enfosquida; el cartell ens recorda que el líder és a la presó.

El pitjor cartell, el dels Comuns, un paper envellit, descolorit i el seu líder, un esmorteït Domènech, amb cara de sòmines. En Domènech parla adormit, pla i tediós, com el nen que recita de memòria la lliçó al mestre. Els Comuns van venir al món per fer un món nou, eren extraterrestres, però, vatua l'olla! són humans, són ben normals.