L'heterodòxia s'ha instal·lat des de fa dècades a la majoria dels pessebres casolans. Ara, pels prats de molsa enfarinada i els corriolets de grava hi tresquen joguines i figuretes de procedències molt diverses; tant que, enmig d'aquest poti-poti, el caganer acaba sent un dels elements menys estrafolaris del grup.

Quan jo tenia sis anys, muntar un betlem així d'iconoclasta era impossible. Qualsevol intent d'afegir un vaquer o un comanxe a la processó que anava a la cova, era reprimit. El meu acudit era titllat pels adults que m'envoltaven de blasfèmia, heretgia o, en el millor dels casos, pecat venial.

Al pessebre de casa, de fet, només hi tenien cabuda els personatges tradicionals: pastors, pageses, els Tres Reis, els patges, els àngels i la Sagrada Família. Les figuretes més modernes eren de plàstic i convivien amb unes romanalles de fang, pintades, fines i delicadíssimes. Algunes s'havien accidentat els altres Nadals i anaven coixes o les hi faltava un braç; en comptes del membre mutilat, exhibien un trosset de filferro.

Les més interessants de totes, és clar, eren les decapitades. Continuaven traginant un feix de llenya o una cistella amb ous, com quan estaven senceres. Per desgràcia, aquestes tampoc no passaven el càsting i acabaven arraconades a dins d'una caixa de sabates. Avui, les pobres, encara que no tinguessin testa serien acceptades a qualsevol pessebre i lluirien ben ufanoses al costat de clicks, trols, dinosaures, fades, cosmonautes, goril·les, superhomes, Bob Esponges o Peppes Pigs.