En despertar Carles Puigdemont, no hi havia Terços, però Flandes seguia allà. Si vostès no han coquetejat mai amb el nacionalisme (o ho han fet, però no ho saben), potser ignorin la seva extrema habilitat per convertir qualsevol cosa -un llibre, unes classes de dolçaina o una excursió al Garbí- en alè de la pàtria viva. Propaganda, és clar. Com tot el Procés. Després quan les pàtries quallen i tenen bandera, himne i tot això, es converteixen en tal conyàs que a qualsevol amb sentit li entren ganes de treballar per a l'enemic. Quin? No importa, un. La veritat és que Flandes o qualsevol entitat amb tradició democràtica difícilment acceptarà que es pot cometre rebel·lió o sedició sense armes. No cal cap tractat polític, ve als còmics.
Potser sigui veritat el que diu el politòleg (un politòleg només és, si és alguna cosa, un periodista llest) Fernández Albertos. A saber: que no ens hem picat pel tema de Catalunya perquè, tot i la crisi, tenim coses que ens fa mal perdre i això estimula molt el bon judici. Doncs sí, ara només falta que l'Estat -l'únic que tenim- reconegui que si dos milions de catalans es van convertir en il·legals no va ser perquè es fiquessin al llit bons ciutadans i s'aixequessin horribles delinqüents (això sí que seria una metamorfosi), sinó perquè no tenien camí per expressar-se. Aquest camí, quan compleix el seu paper, diu que Catalunya està dividida en dues meitats pel sentiment de pertinença, però que es poden crear sutures entre aquests dos hemisferis, per exemple, amb la política social.
Quant l'Estat espanyol es va encastellar en les seves negatives, sota el seu neocòrtex democràtic van treure el cap banderes victorioses i àguiles imperials, estranyes parafernàlies i carruatges, cosa incompatible amb la democràcia la màxima expressió de la qual és el tanga: converteix tots i cada un dels culs en exhibibles. Per això no estaria malament que, després de les eleccions que canviaran molt poc (una altra vegada les dues meitats), ens plantegéssim, sense presses, una consulta, millor si és no vinculant, ja que deixaria més marge per al tracte i la cessió.
