Un dels despropòsits més grans de la marca Espanya consisteix en el fet que Pablo Motos va guanyar el Premi Nacional de Televisió el 2016. A partir d'aquí, ja sabem quin és el nivell i on es col·loca el llistó de l'excel·lència en aquesta matèria. Igual li donen un dia aquest guardó al Gran Wyoming, però ho dubto. Potser juga en contra seu que a ell i als seus col·laboradors els denuncien pels seus acudits polítics, cosa que a El Hormiguero no li passarà. Amb audiències impressionants i sostingudes en el temps, Motos s'ha llaurat una merescuda fama de desaprofitar clamorosament als seus entrevistats i de cosir a les seves entrevistades amb preguntes tan sexistes que arribes a pensar si no li escriu els guions el mateix Donald Trump. A la periodista Mónica Carrillo, que presentava un llibre, li va plantejar: «Creus que als homes els atreus tu i per això els agrada llegir-te?» A les actrius de Las chicas del cable: «Tu perreas? Quantes arracades et caben a l'orella?» A la model i actriu Elsa Pataky: «Per dormir prefereixes roba sexy o còmoda?». Estrelles de Hollywood i personalitats s'han negat a posar-se a tret de Motos i el seu seguici en la seva escalada de bestieses sense fi i interrogatoris bavosos, però la majoria sucumbeixen perquè han de promocionar-se com sigui. El tedi de Jesse Eisenberg i Charlize Theron per haver passat per una experiència que van titllar d'ofensiva constitueixen la cara B del programa. A l'A hi han els molts seguidors que acumula i els famosos ques'hi avenen i s'ho passen bomba. Encara que ni apel·lant al sagrat dret modern a l'entreteniment mereix Pablo Motos un Premi Nacional de Televisió, crec sincerament que l'alcaldessa de Barcelona hagués hagut de triar-lo per aconseguir el seu minut de glòria televisiva. Però no. Ada Colau va preferir Sálvame. O la seva versió cap de setmana, Sábado Deluxe.

Si hi ha un femer, un forat negre, un lloc immund, un espai en el qual es sobrepassen tots els límits del seny, el bon gust i la tolerància, aquest és Sálvame. Un pèlag de personatges que es deixen humiliar a canvi de fama, que menteixen a canvi de temps en antena, que exposen la seva intimitat a canvi de diners. Un salpicó de ximpleries sense cap interès, baralles en directe, cridòria i curtesa que fa perdre el temps a persones l'únic oci de les quals, per a la seva desgràcia, és la televisió. Aquest format que de tan usat i abusat durant anys ha entrat en cecaiguda, el freqüenten avui frikis de quarta categoria que es deixen escorxar en viu i en directe, perquè «la casta» del famoseig ja ni s'acosta per allà. Doncs aquest plató infumable i el seu mestre de cerimònies, Jorge Javier Vázquez, van acollir amb els seus amorosos braços Ada Colau, que es va deixar entrevistar «per parlar de tot menys de política», segons presumeix el seu amfitrió. En aquest antre vulgar va revelar que va tenir una nòvia italiana durant dos anys, sense que ningú l'hi preguntés.

Una pena que Barcelona hagi perdut l'Agència del Medicament perquè ens faran falta tranquil·litzants, amb aquests líders sense nord i sense criteri. Ho poden vestir de lagarterana i dir que l'alcaldessa va voler contribuir a trencar armaris, però en realitat ha fet servir la seva vida privada per aconseguir repercussió social com Antonio David o Aramís Fuster. No ens importen ni les seves xicotes, ni els seus xicots, ni els seus orgasmes ni res del que fa fora del seu despatx; de fet, és una llarga reivindicació que les dones polítiques no hagin de donar explicacions sobre la seva vida personal. Sí ens importa que Ada Colau s'exhibeixi en el temple de les escombraries tafaneres, ella, que va dir que es pot i s'ha de canviar el món. Doncs que comenci per la televisió. En política cal donar el millor d'un mateix, just el contrari del que s'exigeix a Sálvame.