«No vull cap paper. Trenca-ho tot. No ho vull ni a casa teva». Ho deia a finals dels 90 l'aleshores secretari d'Organització d'Unió, Vicenç Gavaldà, a l'empresari Fidel Pallerols. Tots dos van acabar a presó pel cas Treball, la investigació sobre el finançament il·legal d'UDC. Pallerols era un personatge meticulós amb tendència a anotar-ho tot. Les seves agendes eren una mina de noms, telèfons, direccions, aniversaris d'alts càrrecs i, fins i tot, el número de sabata d'algun dirigent. Escrivia les transaccions dineràries entre el Departament de Treball, les seves empreses i el partit democristià. I, per si no n'hi havia prou, enregistrava les converses. L'empresari no va fer cas al que li deia l'alt càrrec i ho va guardar tot, amb les cintes incloses. En tots els afers sempre hi ha algú que deixa constància de les reunions, dels detalls, del que diu un, del que contesta l'altre. Per què? Per guardar-se les espatlles, per fer memòria o pel que sigui, és igual, i aquelles anotacions solen acabar fent-se públiques. Les converses del cas Treball m'han vingut al cap per la també meticulosa agenda de Josep Maria Jové, exsecretari general de Vicepresidència. La famosa Moleskine negra on hi ha explicitades desenes de reunions secretes sobre com s'havia d'enfocar el camí cap a la independència. Jové ha acabat essent el notari del procés, com Pallerols ho va ser del cas Treball.
