Decidir és un dels verbs més conjugats a Catalunya en els últims anys. Gairebé s'ha convertit en substantiu. Decidir, sobretot quan afecta tercers, és complicat. Algú va dir que «quan ha de decidir el cor, és millor que decideixi el cap». Desconec si el cor es va imposar al cap, o a l'inrevés, quan Carles Puigdemont va dir endavant les atxes i va esparracar el decret de convocatòria d'eleccions. Tampoc sé si devia pensar en el que va dir David Russell: «el més dur en la vida és saber quin pont creuar i quin cremar». Una decisió, la que sigui, d'un polític en un determinat moment pot canviar les nostres vides, per a bé o per a malament. És molt probable que si el dia 26 d'octubre Puigdemont hagués convocat eleccions, ara estaria esgotant els seus últims dies com a president sense ser candidat, el PDeCAT afrontaria els comicis amb un altre cap de llista i un programa diferent, i ERC estaria a punt de guanyar les eleccions amb certa comoditat. Per descomptat, Puigdemont no hauria fugit a Bèlgica, cap conseller seria a la presó i el 155 continuaria sent un article inèdit de la Constitució. Cert que algunes decisions del present venen encadenades d'altres d'anteriors. I podríem remuntar-nos al pacte del Tinell per marginar el PP de la política catalana o a la campanya del PP a la resta de l'Estat contra la reforma de l'Estatut o l'alineació d'un magistrat del TC escollit pel PSOE amb el PP. O la tombarella d' Artur Mas el 2012 quan governava amb una còmoda majoria. Bona part de les decisions polítiques i personals que he citat no han millorat la vida dels catalans; l'han empitjorada. El dia de les eleccions és l'únic en el qual decidim els ciutadans, amb el nostre vot.
