Fa cent anys de la Revolució russa, que va tancar l'etapa del tsarisme i va comportar la instauració del règim leninista. Europa es trobava immersa en la Primera Guerra Mundial (1914-1918), que deixava enrere uns anys lluminosos i fecunds des d'un punt de vista artístic, on havien sorgit moviments com el Modernisme o Art Noveau i el Cubisme. El marxisme, que es va plasmar políticament en l'establiment de l'antiga URSS, oferia una il·lusionant alternativa a un model de societat en una profunda transformació econòmica, que no superava les dramàtiques barreres socials ni els periòdics conflictes bèl·lics per l'hegemonia dins el vell continent. Una part rellevant de la intel·lectualitat europea es va sentir atreta per aquest corrent crític i emancipador. I el pensador alemany d'origen jueu Walter Benjamin en va ser un dels més brillants exponents, tot i que alhora va ser dels primers a manifestar-se contra la deriva autoritària imposada per Stalin. En el període comprès entre les dues grans conflagracions mundials de la primera meitat del segle XX, van ser molts els homes de cultura que, des de posicions ideològiques diverses, van aixecar la veu contra les forces orientades a reproduir confrontacions violentes. Escau recordar el llibre Pan-Europa (1923) del comte Coudenhove Kalergi, però també la tasca del Pen Club i del Comitè Internacional de Cooperació Intel·lectual instituït l'any 1922, a les activitats del qual podem associar noms com Henri Bergson, Paul Valéry, Thomas Mann, Béla Bartók, Salvador de Madariaga i el nostre Agustí Calvet «Gaziel». En un escenari on emergien el nazisme i el feixisme, s'imposava una reflexió sobre el sentit de la història, la consciència de civilització, l'humanisme, la memòria individual i col·lectiva. Walter Benjamin, un home d'una lucidesa exigent i d'una cultura vastíssima, hi excel·leix. I el trobem al costat de figures tan influents com Theodor W. Adorno, Bertolt Brecht, Georges Bataille, Hannah Arendt,... La nostra aproximació a Walter Benjamin sol prioritzar-hi el filòsof i assagista formidable que va ser, però al seu costat hi ha un traductor de Proust o Baudelaire i un autor de textos literaris d'una bellesa insòlita. En aquest darrer vessant vull referir-me al seu Infància a Berlín cap al 1900, un llibre exquisit on veiem com Benjamin, d'una sensibilitat extrema, en un seguit de capítols breus, estira dels fils dels seus records personals per reconstruir-se i interpretar-se. Hi descobrim en episodis escrits amb una prosa prodigiosa l'infant imaginatiu que va ser, els vincles que l'unien a espais concrets de casa seva (des d'un armari a la galeria), de la seva ciutat (des d'un carrer sinuós a un parc), del seu país, la seva percepció de la naturalesa i de la cultura, les primeres petjades de la mort. Benjamin hi anota: «Mai més no podrem recuperar el que hem oblidat. I potser ja està bé així. El xoc del retrobament seria tan devastador que tot d'una hauríem de deixar de comprendre la nostàlgia que sentim.»