l Fons de Reserva de la Seguretat Social va ser una ocurrència de José María Aznar quan els vents de la recuperació bufaven a favor de les finances públiques. Espanya havia aconseguit complir amb els requisits de Maastricht per sumar-se a la posada en marxa de l'euro després d'un dur ajust dissenyat pel catedràtic José Barea. Era una època de crèdit fàcil, tipus d'interès a la baixa i bombolla borsària. Els mitjans parlaven de la «nova economia» capitanejada per les puntcom i Espanya aspirava a convertir-se en una cosa semblant a una Miami europea: turisme, construcció, segones residències per als pensionistes comunitaris, pont d'enllaç entre Hispanoamèrica i la UE de la moneda comuna. El Fons de Reserva, que popularment es va vendre com «la guardiola de les pensions», formava part d'aquesta imatge de país fiscalment responsable que preconitzava el president Aznar: una espècie d'Alemanya del sud internacionalment desacomplexada que fes valer una situació estratègica -pel seu pes històric i cultural a Amèrica i també en el Mediterrani- de cert valor. Els números donaven perquè Espanya era un país demogràficament jove, amb potencial de creixement, relativament poc endeutat -en bona mesura a causa del menor desenvolupament de l'Estat del benestar amb relació amb els nostres socis-, que s'obria per primera vegada als avantatges del comerç global i que, a més, es beneficiava tant del canvi favorable de la pesseta amb l'euro com de la baixada massiva dels tipus d'interès. De fet, la segona legislatura d'Aznar va suposar un període de majoria absoluta que es va desaprofitar pel que fa al reformisme: la retòrica va ser una; la pràctica, una altra. A Barea se'l va acomiadar per incòmode, les reformes laborals no van arribar a tenir lloc, més tard vam saber de les fortunes que alguns dirigents del PP pastaven gràcies a la corrupció en aquells anys. La guardiola de les pensions va constituir un altre dels errors d'aquell temps: en primer lloc, perquè se sabia que no garantia res de cara al futur; en segon, i més important, perquè mentre s'omplia el Fons de Reserva no s'articulava cap pla de viabilitat real per a les jubilacions quan el cicle demogràfic ja no fos tan favorable. El resultat el coneixem de sobres: tres lustres més tard, l'endeutament de l'Estat supera el 100% del PIB nacional i en el Fons de Reserva ja no queda ni la xavalla. No afrontar els problemes amb temps equival a fer-ho malament. Els vots -i la propaganda- d'avui sedimenten el pesat fardell que hauran d'assumir les següents generacions.

Fa uns dies, el govern va decidir anar a un préstec per finançar la paga extra de les pensions al desembre. D'aquesta manera, aconseguia preservar en el Fons de Reserva una última mensualitat -entorn als 8.000 milions d'euros- per a futurs desemborsaments: una quantitat del tot insuficient. Un treballador nascut als 60 o els 70 sap que li tocarà jubilar-se més tard -als 67 anys en lloc de als 65-, que cobrarà menys -perquè el càlcul de la pensió es realitzarà sobre els últims 25 anys cotitzats- i que, a més, la paga que rebrà estarà pràcticament congelada, amb pujades previstes molt inferiors a la inflació. I el pitjor és que l'evolució dels comptes públics no permetrà cap millora apreciable; al contrari. La il·lusió fiscal poques vegades triomfa quan els números no donen.

Ajornar la solució dels problemes ens ha conduït a un escenari injust, sobretot per als actuals contribuents. Crear un impost finalista per al pagament de les pensions resulta novament a curt termini. Confiar que durant la propera dècada es farà un gran salt en l'ocupació, els salaris i la productivitat no és descartable, però una actitud prudent per part del govern implica no pensar només en el millor dels marcs possibles.

La realitat és que el forat de les pensions representa prop de la meitat del dèficit total de l'Estat i que, una vegada que s'ha arribat tard, ja no existeixen solucions indolores. El país ha de seguir millorant la seva recaptació, alhora que racionalitza les seves despeses de forma més accelerada. El problema que enfronten els comptes públics és de fons, sobretot quan les generacions del baby boom comencin a sortir del mercat de treball. I necessitem estar molt més preparats per a això.