Ahir fou el Dia Internacional del Migrant, que l´ONU celebra cada 18 de desembre des de l´any 2000. Però fa molt més temps que no passa pràcticament cap dia sense que algun representant del govern de Madrid no recordi a Catalunya que és un «país d´acollida». Els catalans d´«origen» han acollit tant, que pràcticament s´han quedat en minoria al seu propi país, sobretot des de l´arribada massiva de ciutadans de l´estat espanyol al llarg del segle XX, especialment durant les dècades de 1920 i 1960. Jo pertanyo a una nova «fornada» d´«immigrants», que juntament amb milers de ciutadans d´Amèrica del Sud o del Marroc, també han vingut a provar sort aquí. Però a «nosaltres» l´estat no ens tracta de la mateixa manera que als immigrants espanyols. A «nosaltres» ens intenta mantenir «a ratlla», mentre a «ells» els diu cada dia que tenen dret a imposar la seva llengua, la seva cultura, les seves costums i tradicions com si fossin pròpies de Catalunya, quan en realitat són tan alienes com les nostres. El Ministre Wert, que ara viu una mena de retir daurat a París a càrrec dels pressupostos «nacionals», ho va dir sense embuts: «Nuestro interés es españolizar a los niños catalanes».
Alguna vegada, el govern de Rajoy ha justificat l´aplicació del 155, comparant la Constitució espanyola amb la d´altres països del nostre entorn, que també garanteixen la unitat del territori. A Alemanya, per exemple, els bavaresos protesten amb vehemència contra la seva obligació d´aportar un 2% del seu PIB al pressupost federal sense retorn (a Catalunya, Madrid s´agafa més d´un 12%!). I això que fins als anys 70 era una regió quasi exclusivament agrària que sempre rebia del «pot» federal. En canvi, mai cap bavarès somiaria en declarar la independència pel seu «Estat Lliure». Però no perquè sigui il·legal, que ho és. És perquè si els bavaresos volguessin, segur que se´n podria parlar, com els escocesos van poder parlar amb el govern de sa majestat britànica. La diferència a Escòcia o a Baviera, és que quan algun ciutadà d´una altre part del territori es trasllada a viure allà, no hi ha cap estat darrere seu encoratjant-lo, dia sí i dia també, perquè a la seva nova llar faci el que li dona la gana, que allò és casa seva igual que la casa dels que ja hi eren i que parli com vulgui, celebri el que li convingui i campi com li dona la gana. Quan un alemany es trasllada a viure a Baviera o un anglès a Escòcia, intentarà per tots els mitjans integrar-se, aprendre el dialecte, els balls regionals, a cuinar com ells, etc. En canvi aquí, l´estat els diu als ciutadans que envaeixin, que colonitzin. Apareixen com una força invasora que tendeix a arrasar amb qualsevol senyal d´identitat pròpia allà on van, a més d´espoliar tot el que els interessa -des de l´or dels peruans fins als papers (catalans) de Salamanca.
