La revista El Jueves va publicar el 20 d´octubre la següent notícia-ficció: Puigdemont envia per error un poema d´amor a Rajoy i ambdós fugen junts. El poema contenia un joc de paraules «li has aplicat l´article 155 al meu cor i ara ets tu qui el controla» i, seguint el sarcasme, s´informa que segons una font propera a Rajoy la fugida respon a la necessitat d´evadir-se de la situació política actual i a la por de no ser comprès per la gent del seu partit. Per error, es parla d´amor, tot i que és una broma del setmanari d´humor, aquest és el problema real. En lloc de les paraules amables i assertives que no exclouen la crítica ni la discrepància, el llenguatge dels insults i les desqualificacions està presidint els missatges de campanya, amb comentaris desagradables carregats de virulència contra els protagonistes, homes i dones, que lideren la política del país. No es tracta de demanar que tothom comparteixi les mateixes idees perquè no seria ni bo ni possible, com tampoc d´acceptar tothom de bon grat perquè hi ha afinitats i diferències, però és possible fer oposició escoltant i respectant l´altre. I la raó l´hem de buscar en els estudis recents de la neurociència aplicada a l´amor, que permeten explicar el perfil sinàptic de cadascú i comprovar els tipus de persona més proclius a connectar-hi. Les investigacions demostren que perquè hi hagi harmonia entre les parelles sentimentals o polítiques hi ha d´haver compatibilitat neurològica. Com amb d´altres trets de la personalitat, tot depèn del neurotransmissor dominant, segons els quals hi ha quatre sistemes neuronals: dopamínic, estrogènic, testosterònic i serotonínic, que uneixen o repel·len la relació. Com sempre, la ciència ens dona la clau.