A qualsevol persona sensible l´ha d´impressionar el relat carcerari de no recordo si Turull o Rull (ja no els distingeixo, potser sempre han sigut una sola persona), amb el clímax de la descripció de les hamburgueses, massa cuites i flatulentes. Tot i que els cuiners del penal devien conèixer els gustos de l´exconseller (o exconsellers, jo què sé), s´entestaven a no servir-li la carn al punt i a provocar-li gasos, crueltat, aquesta, més difícil de suportar pels companys de captiveri que pel mateix deflagrador. Que les presons espanyoles són com les turques d´El expreso de medianoche ho ratifica Pilar Rahola, plorant a llàgrima viva a la TV perquè els encara presos «no podran fer l´olla de Nadal». No tinc ni idea de què deu ser això, a casa mai no hem tingut olla de Nadal ni de cap altra festivitat, no som gent de possibles, però si la Rahola plora, plora Catalunya, i cal iniciar una campanya per reivindicar l´olla de Nadal per als nostres presos. Modestament, em permeto apuntar idees: canviar les cassolades nocturnes (si és que encara es fan) per ollades, que emeten un so més greu però igual de devastador pel règim espanyol, i posar-nos a la solapa un llacet de color metal·litzat o marró ennegrit, depenent de si es vol emular el color d´una olla de les de tota la vida o d´una hamburguesa recremada, respectivament.

Per prudència i per no alarmar-nos en dates tan assenyalades, Turull/Rull i Rahola callen fets més greus de les presons com la falta d´una carta de vins o que als reclusos no els serveixin els canelons de l´àvia (plat genuïnament català, fins al punt que no hi ha restaurant sense «canelons de l´àvia», com si la senectud fos garantia de saber cuinar), martiris que mereixen posar-nos també llacets morats i blancs.

Les presons haurien de tenir dues seccions: la de presos comuns, acostumats a menjar el que poden, i la dels VIP, amb els millors menjars. Que una cosa és que et treguin la llibertat i l´altra que et tractin de pobre.