Ahir es va confirmar la divisió de Catalunya en dues meitats. Geogràficament i socialment. Els nostres polítics, d'aquí i d'allà, poden fer dues coses: deixar que aquesta situació s'enquisti durant una generació o buscar solucions per unir el que s'ha partit. Aquesta és la principal responsabilitat dels que van guanyar ahir en escons i els que van guanyar en vot popular. Això no serà gens fàcil. L'excepcionalitat d'aquestes eleccions després dels fets iniciats el 6 i 7 de setembre, amb els candidats d'ERC i JxCat, un a la presó i l'altre fugit a Brussel·les, ho complica tot. Però precisament és en aquestes dificultats on les societats madures s'eleven o haurien de fer-ho. A partir de demà, la incertesa tornarà a revifar a Catalunya. Entrarem en una nova etapa plena d'especulacions fins que es conegui com es formarà la mesa del Parlament i qui serà el candidat o candidata a la presidència de la Generalitat. Em molesta l'eufòria impostada o no que he observat aquesta passada matinada en alguns ambients. No ens hem d'alegrar de res fins que un dia es puguin asseure d'un cantó i de l'altre els nostres polítics i decideixin quin és el mínim comú denominador en què es poden posar d'acord. Que deixin maximalismes i negocïin, amb realisme i sinceritat. Vull ser optimista i pensar que això és possible. Em preocupa pensar que des de Madrid es pensa en alguns ambients seguir aplicant el 155 i anar convocant eleccions fins que la majoria secessionista desapareixi; i em preocupa que a Catalunya hi hagi qui pensi a seguir trencant les lleis i pujant a la muntanya. Les solucions que s'han de buscar necessiten lideratges forts i conciliadors. Ho veig molt complicat; però si no desitgem una Catalunya pitjor per als nostres fills, ho hem de demanar.
