Els francesos, que són com són, han declarat «tresor nacional» una famosa peça del Marquès de Sade que aquest va titular Els 120 dies de Sodoma i en la qual imparteix escola de llibertinatge, encara que la veritat és que el Govern bé podria haver estès tan alta qualificació a tota la seva obra. Com, per exemple, La filosofia al tocador, on l'autor s'esplaia en tota mena d'animacions eròtiques, algunes de les quals caurien encara avui sota el fuet del Codi Penal.

Com sol passar, el Govern francès ha pres aquesta decisió no per motius estètics sinó atenent maldestres raons mercantils. En declarar Sade com a tresor de les seves entranyes, l'Estat vol assegurar-se que l'obra no pugui ser venuda a un estranger que la tregui del país. Una cosa és que els xeics i emirs comprin amb el seu petroli els clubs de futbol de França; i una altra de ben diferent que s'emportin el manuscrit d'una de les seves glòries nacionals. Hi ha alguna cosa de fetitxisme per la lletra impresa en aquesta decisió, la qual cosa no deixa de ser un tret molt de Sade. El marquès estaria content de saber-ho.

El notable del cas és que l'Estat francès, ara gelós per conservar l'obra d'un dels seus ciutadans més il·lustrement perversos, va castigar Sade en vida amb llargs anys de presó i estades no desitjades en manicomis. I ho va fer, entre d'altres coses, per escriure textos com el que la República acaba de convertir ara en tresor nacional. Es coneix que no hi ha res com morir-se perquè a un comencin a apreciar-lo. Potser es tracta d'una involuntària pràctica de sadisme per la part que toca a l'Estat. Al marquès el va engarjolar la monarquia i va estar a punt de guillotinar-lo el nou règim republicà il·luminat per la Revolució Francesa, fins i tot malgrat que Sade fos un convençut revolucionari. Tampoc Napoleó, un altre addicte al llibertinatge, va trobar motius per donar-li l'indult que pogués haver-lo tret de la presó.

Han hagut de passar un parell de segles perquè l'Estat francès descobrís un tresor -i nacional, a més- en una de les obres del marquès a qui només els surrealistes es van atrevir a reivindicar en el seu dia com El Diví. Sembla lògic, fins a cert punt. En els seus escrits carceraris, Sade exaltava el vici amb entusiasme gairebé adolescent enfront de les desgràcies que, en la seva singular opinió, només podia portar la virtut. Proposava l'adequada instrucció de les -i els- joves en les tortuositats íntimes del plaer, sense excloure ni tan sols el maltractament físic per obtenir-lo. Tot això cap a finals del segle XVIII i al risc que les severes autoritats de l'època reputessin la seva obra d'«atemptat a la moral pública en general i a tots els estaments socials del país i del món sencer». Ara acaben de nomenar tresor nacional una de les obres d'aquesta encarnació del Maligne; però és ben veritat que les coses no han canviat en gran mesura en aquest Segle dels Bits, teòricament més il·lustrat que el de les Llums. Sade no ho passaria molt millor que en la seva època si propagués els seus escrits als Estats Units o a qualsevol de les províncies més avançades de l'imperi que en aquest temps governa Trump, un exllibertí de classe B.

Bé diu Fernando Arrabal, rar subversiu del nostre temps, que res és tan excitant com la virtut, excepte el vici. Estranyament convertit en tresor a França.