En tots els anys de la meva vida -i per sort ja són molts- ningú m'ha exigit especificar la meva raça en un document oficial. Mai he hagut de dir si soc blanc, negre o groc, ni durant el franquisme ni en els 40 anys de democràcia, ni tampoc quan he demanat visats per viatjar a països amb els quals no teníem relacions diplomàtiques. Mai. I això demostra que he viscut en una època bastant civilitzada (descomptant els anys del franquisme, és clar). En termes administratius, la raça de cada un de nosaltres no existeix perquè l'única cosa que importa és el nom i l'edat, i la nacionalitat i el sexe, i el DNI i una foto, i punt. És més, la paraula «raça» evoca immediatament el més tenebrós de la condició humana: l'Holocaust jueu, l' apartheid a Sud-àfrica, la segregació racial al sud nord-americà, els deliris supremacistes de l'extrema dreta. I per això mateix, aquesta paraula ha desaparegut per complet del nostre vocabulari.

Però potser estic parlant d'una situació que ja pertany al passat. I és que la paraula «raça» està tornant a usar-se en la documentació administrativa i acadèmica. I pitjor encara, ara es considera un gran avenç en favor de la diversitat de tot tipus (racial, sexual, cultural). Perquè els que estan rescatant el concepte no són els ideòlegs supremacistes blancs, sinó els pretesos defensors de les minories discriminades. I ho fan perquè en un futur es puguin introduir polítiques de promoció racial o es pugui defensar millor les minories racials. A Portugal, per exemple, diverses ONG exigeixen que s'especifiqui la raça dels ciutadans en les estadístiques oficials, per demostrar amb dades objectives que els ciutadans negres tenen un pitjor nivell de vida que els blancs. La Constitució portuguesa s'oposa a tota catalogació racial, però les ONG han recorregut a l'ONU i ara el Tribunal Constitucional haurà de pronunciar-se. O sigui, que d'aquí a res un país de la Unió Europea podria catalogar els seus ciutadans en funció de la seva raça. Com en la Sud-àfrica de l' apartheid. I els que promouen aquestes coses diuen actuar pel bé de les minories oprimides. Sorprenent.

La cosa va de debò. Les universitats angleses estan introduint el costum d'especificar la raça i la religió en totes les fitxes acadèmiques. I no només això, sinó que també fan constar l'orientació sexual i l'estat civil de la persona. I tot això es fa amb el benemèrit propòsit de no ofendre ni discriminar ningú. D'acord, d'acord, però quina importància té saber tot això? Preguntar aquestes coses suposa tafanejar de forma indecorosa en la vida privada de cada un de nosaltres. I, a més, aquestes preguntes són molt difícils de contestar. Quina és la meva religió, per exemple? Doncs la veritat, si soc sincer, hauria de contestar que no ho sé gaire bé.

El problema d'aquestes preguntes és que tenen molt difícil resposta. I el mateix passa amb la raça. Un pot ser blanc o negre, però què passa amb els mestissos? ¿I amb els de pell moreneta, com jo mateix? Tenim dret a proclamar-nos blancs sense incomplir cap dels preceptes de la cromatologia racial? Segons el catàleg de colors de Pantone, entre els molts tons del blanc hi ha un blanc hivernal, un blanc antic, un blanc cigne, un blanc espàrrec i un blanc lliri (i molts més). Quin triem per definir la nostra raça blanca? ¿El blanc hivernal? ¿El blanc lliri? ¿El blanc espàrrec? Un embolic.

Jugar amb la raça dels ciutadans, per benintencionat que sigui el propòsit, és jugar amb foc. Quan Rwanda i Burundi eren un protectorat belga, al començament del segle passat, hutus i tutsis convivien sense problemes. És més, molts hutus i tutsis no sabien què eren perquè gairebé ningú feia servir aquestes catalogacions ètniques. Però el 1934 les autoritats belgues van introduir les cèdules d'identitat. Com que Bèlgica era un país dividit en dues comunitats, valons i flamencs, algú va pensar que seria una bona idea dividir els ciutadans de Rwanda-Burundi segons la seva filiació ètnica. Molta gent no sabia quina era la seva tribu, així que es va haver d'improvisar una mesura purament simbòlica: tota persona que tingués més de deu vaques seria tutsi, i tota persona que no les tingués seria hutu. A partir de llavors van començar els privilegis per als tutsis i l'odi i el ressentiment entre els hutus. Va haver-hi guerres i enfrontaments, i el 1994, en una mica menys d'un mes de bogeria inconcebible, gairebé un milió de tutsis van ser eliminats a cops i a cops de matxet. Quan les milícies hutus anaven buscant víctimes, el primer que feien era demanar la cèdula d'identitat. I allà venia estipulada la fatídica diferenciació entre «hutu» o «tutsi», una diferenciació que li va costar la vida a gairebé un milió de persones.

Cada vegada està més clar que les causes benintencionades que es funden en la defensa a peu de la lletra de la identitat i de la diversitat (racial, cultural, sexual) estan retornant-nos als temps més sinistres del passat. Es reclama el retorn de la censura per protegir els nens, s'acusa i s'insulta els jutges, es tornen a introduir les divisions racials en les cèdules d'identitat. Només un idiota podria anomenar progrés a aquestes coses.