Molta gent creu que, amb el resultat de les eleccions de dijous, tot resta al mateix lloc. La física quàntica defineix un principi, anomenat «incertesa de Heisenberg», que diu que és impossible saber en el mateix moment la posició i la velocitat d´una partícula. Ve a dir que, pel sol fet de mirar una cosa, la canviem, fet pel qual mai podem conèixer la realitat del que observem. Veiem una representació de la realitat, però aquesta és canviant. Les eleccions han donat resultats semblants als que hi havia l´1-O però les coses no són iguals per la història que hi ha hagut en aquest temps transcorregut. La posició del mes d´octubre l´hem canviat, tal com les partícules que descriu Heisenberg.

Un punt que queda clar és que la base social del sobiranisme té un fonament sòlid: ni tan sols els atacs per terra, mar i aire han pogut fer-lo moure. Una campanya amb empresonaments i exili dels polítics que es presentaven, amb totes les mentides del món als mitjans espanyols, amb una repressió informativa a Catalunya que no es recordava des de Franco, amb amenaces permanents i intervenció continuada de la junta electoral per amagar tot el que era de color groc... una campanya, en fi, en què es va perpetrar un acte de botí de guerra per escarmentar, no ha fet moure ni un pèl els fonaments del sobiranisme. Això que aquí ja sabíem ha quedat definitivament clar per a la resta d´Espanya i per a la resta del món: s´ha acabat parlar del suflé, de masses adoctrinades encapçalades per dirigents polítics, de majories silencioses. Ara la foto és nítida i toca interioritzar-la per trobar la sortida al conflicte.

Una altre detall que també queda visible és que la via unilateral està bloquejada, no serveix de res insistir-hi perquè s´ha provat i no funciona. Per tant només queda la via bilateral, la de la negociació. Ara bé, no és això el que s´ha buscat permanentment des de la discussió de l´estatut del 2006? Si durant la preparació de l´esbor­rany de l´estatut ja es discutien els problemes que ens afecten, com és que 12 anys després encara no s´ha resolt res? Perquè a Espanya hi ha un líder anomenat Mariano Rajoy. M.Rajoy l´any 1996 va entrar en el primer govern Aznar com a ministre d´Administracions Públiques. El 1999 va ser ministre de la presidència i portaveu del govern (hilillos de plastilina). A l´agost de 2003 va succeir Aznar a la presidència del partit, essent derrotat a les eleccions per Zapatero després de l´atemptat de l´11-M de 2004. Des de l´oposició va encapçalar l´enfrontament radical a l´estatut de Catalunya del 2006 recollint firmes per tot Espanya. Va presentar el recurs del PP contra l´estatut al tribunal constitucional que va dictaminar el 2010. El 2012 es va negar a negociar una solució financera amb Artur Mas, el 2015 no va renovar el sistema de finançament de les comunitats autònomes tal com manava la llei i el 2017 no ha tornat resposta a les 46 qüestions que li va plantejar Carles Puigdemont. M.Rajoy és el doctor No, sempre és no, política que li ha donat certs resultats quan els temes es podreixen i acaben desapareixent. Però el cas català no desapareix, es reforça amb el temps.

Les eleccions de dijous han donat una pista del que ha de succeir: cal canviar M.Rajoy. Els seus 3 diputats són una lliçó clara que cal fer les coses de forma diferent. La seva acció no ha fet més que reforçar el sobiranisme, ha acabat certificant a molta gent que l´espoli fiscal és una realitat com una catedral i ha afectat a la dignitat de milions de catalans. Queda desposseït de qualsevol dret moral per resoldre un problema que ell ha creat durant 11 anys. Segurament darrere hi ha una qüestió psicològica i un model de país. La vessant psicològica comença amb el pacte del PP al Magèstic amb CiU l´any 1996 per tenir el suport català per governar a Espanya. Allà el PP va haver d´empassar-se coses difícils de fer passar per la gola i la reacció a l´any 2000, amb majoria absoluta, va ser furibunda contra Catalunya. Aquest fet va portar al nou Govern de la Generalitat el 2003 a un pacte per arraconar el PP i d´aquí una altra reacció contra l´estatut del 2006. A totes aquestes accions-reaccions s´ha afegit el desenvolupament del nou model d´Espanya amb una conurbació de Madrid, que ha d´alimentar-se econòmicament de la resta de l´estat, i el descobriment que fent política contra Catalunya sempre es guanyen vots.

Canviar aquest relat no és fàcil amb els mateixos actors. L´ascens de Ciutadans a Catalunya pot ser un indicador de per on van les coses. Ciutadans ha crescut a redós del sobiranisme, les dues corbes ascendeixen paral·lelament i podríem dir que ha de donar gràcies al sobiranisme per ser on és: C´s és l´antigen del catalanisme, creix quan més creix el catalanisme. Ara falta veure si la vacuna C´s vol eliminar completament el sobiranisme o vol encaixar-lo en el context espanyol.

Les setmanes que venen hauran d´aplanar com es fa el govern de la Generalitat, amb la pressa que indueix estar encara sotmesos a un govern del 155. Una vegada fet (amb Puigdemont a Brussel·les o a la presó) començarà un període d´exigència de negociació per la llibertat dels presos i per trobar una solució als problemes financers, d´inversió i d´identitat de Catalunya. Ja sabeu que sóc escèptic respecte això. El diari ABC aquesta setmana mostrava que un concert econòmic de Catalunya significaria la pèrdua de 234.000 llocs de treball a la resta d´Espanya i la creació de 202.000 llocs a Catalunya. Espanya està obligada a canviar de model econòmic i es resisteix. Si no hi ha una força que li obligui, no ho farà. Però la primera passa ha de ser canviar M.Rajoy. El millor regal nadalenc, la seva dimissió.