apunt final

Preqüela

24.12.2017 | 06:30

Vet aquí un llibre interessant. L´ha escrit Josep Domènech Ponsatí (Sant Feliu de Guíxols, 1966). D´entrada, al lector l´assalta el domini de la llengua, un control desvergonyit que interpel·la qui s´atreveix a obrir el llibre. Més enllà, l´autor reflexiona sobre les paraules, ell en diu mots, i tot allò que acompanya un escrit. No és un llibre filosòfic, és millor, perquè, quan Domènech es deixa anar, t´atrapa. Et pesca amb la senzillesa d´algú que no pretén enlluernar, és el ritme que decanta en cada poema, el que sedueix. I t´empasses Preqüela abans de considerar si és un bon poeta. Has caigut. La barromera lúcida era impensable, però t´ha hagut. Has estat a Cadaqués. Un munt de secrets. L´autor projecta, amb la senzillesa d´una poesia narrativa, un seguit de caus viscuts o potser imaginats, que, gràcies al córrer d´aigües fondes, se t´endú a voler saber més. Cada poema conforma el tros d´un paisatge secret. És bo perquè aconsegueix, sense despullar-se, que busquis el nu. La persona desabrigada que ets tu. Endevines, entre línies, que l´autor és calculador i racional. T´agrada veure com el fluir de la llengua causa plaer. Són textos excel·lents i desproveïts d´impostura. Salten amb una elegància inhabitual. T´atreveixes a imaginar-te entre les ombres i les clarianes de les que parla. Durant un segon creus que tu també tens un jo líric. La poesia de Preqüela fa de bon llegir. Impressiona. Poesia valenta que no s´està d´orgues. S´atreveix a fer-te remuntar un riu imaginat. És un recorregut on la inquietud senyala marges. Una mirada tranquil·la sobre el món, de gran observador. L´ha publicat Edicions del llop ferotge, de Girona.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook


Enllaços recomanats: Premis cinema