Dijous al vespre es va tornar a parlar de la correspondència inexacta entre vots i escons a les eleccions al Parlament de Catalunya. I tant polítics com analistes i tertulians van carregar les culpes, una vegada més, al sistema de càlcul ideat pel jurista i matemàtic belga Victor d'Hont l'any 1898. Si us plau, deixin tranquil aquest esforçat professor de la Universitat de Gant, que té una culpa mínima, quasi residual, en les desproporcions que tant es critiquen. La culpa és dels legisladors catalans i de les seves decisions (o indecisions) polítiques.

D'Hont es va limitar a buscar una solució per un problema aritmètic. Quan una circumscripció elegeix un sol representant, l'assignació és fàcil: guanya el més votat. Però quan la circumscripció elegeix diversos diputats, com en el cas català, s'han de calcular quants diputats li toquen a cada candidatura en proporció als vots aconseguits. I quan es fa la regla de tres, apareix un obstacle: els decimals. Posem per cas que s'elegeixen sis diputats, i per la regla de tres, un partit li toquin 3,5 diputats, i a un altre, 2,5. Què fem? Tres i tres? Quatre i dos? D'Hont va proposar una manera aritmètica de resoldre aquest dilema. Al seu mètode se l'ha acusat d'afavorir els partits més grans en comparació a altres mètodes, però la distorsió és irrellevant si es compara la que produeixen dues decisions adoptades el 1979, quan es va fixar la norma electoral del Parlament de Catalunya.

El 1979 es va decidir el repartiment no gaire proporcional d'escons per províncies, de manera que un diputat de Barcelona costa més del doble de vots que un de Lleida. I també es va incorporar la barrera d'entrada que ja existia a les eleccions espanyoles, i que impedeix accedir al repartiment d'escons a les llistes que obtinguin menys del 3% dels vots de la circumscripció.

La norma electoral catalana són cinc breus articles que fixen el nombre de diputats per província i que, per tota la resta, remeten a les normes que regeixen les eleccions al Congrés espanyol. Els partits catalans han estat incapaços, durant quatre dècades, de fer alguna cosa per modernitzar-la. Quan van mal dades, en lloc de reconèixer les seves incapacitat, es giren cap a Victor d'Hont. Un belga que va escriure en francès (llengua oficial i acadèmica del moment) però que va néixer i viure a la zona flamenca del seu país. A Flandes, per entendre'ns. On Puigdemont té amics polítics.