Encarnació 2.0

27.12.2017 | 09:16

El qui és la Paraula s'ha fet home ( sarx: «carn» en grec) i ha habitat entre nosaltres». Aquestes dues frases de l'extraordinari pròleg de l'Evangeli de Joan resumeixen el que celebrem per Nadal i el contingut principal de la fe cristiana. Amb aquest esdeveniment la divinitat deixa de ser quelcom llunyà a l'home, com passava amb els déus grecs i els de tantes altres cultures, o amb el déu natural de la Il·lustració, el gran rellotger que posa en marxa el món i després se'n desentén. O com el Déu de l'Alcorà, majestuós, però fora del món, mai Emmanuel, «Déu-amb-nosaltres» ( Joan Pau II, Travessant el llindar de l'esperança, 1994). Déu fet home és la consumació del que ja s'havia anunciat a l'Antic Testament: que Déu és el nostre pare ( Abbà: «papa» li diu Jesús en arameu), i que ens estima com una mare ( Isaïes 49, 14-16).

Abaixant-se Déu a l'humanitat, aquesta es pot elevar a la divinitat, com tan bé ho explicava el gran teòleg gironí Vicenç M. Capdevila, que ens va deixar l'any passat. Aquí està la diferència entre la divinització de l'home, que és l'objectiu final de la història de la salvació, i la deïficació (en castellà « endiosamiento»), quan l'home es vol elevar a si mateix a la categoria de déu, com ha intentat repetidament al llarg de la història, amb resultats sempre desastrosos per a la humanitat. La fe és la resposta lliure de l'home a aquest Déu que se'ns fa tan proper. Només la fe i la conversió de vida ens pot salvar del mal i de la mort. Les desenes de milions de morts dels camps d'extermini i dels gulags els van causar ideologies atees. Salvant les distàncies, també és ateu en bona part el neoliberalisme econòmic del nostre temps, que adora el diner, i que ens explota amb l'engany de fer-nos creure que esdevenim lliures consumint sense necessitat i alliberant-nos sexualment. També és clar que no podem vèncer la mort per nosaltres mateixos, tot i que avui ja hi ha qui comença a creure's aquells que des de la ciència, i del negoci és clar, prometen allargar la vida humana indefinidament.

El Nou Testament no menysté el cos humà sinó que l'eleva. Per explicar la relació entre Déu i l'home utilitza la imatge de les noces, de l'amor conjugal, tal com ja ho havia fet el llibre del Càntic dels Càntics. Sovint els encontres de Jesús amb el seus amics o amb aquells que vol cridar a la conversió (el fariseu Simó, els publicans Leví o Zaqueu) són al voltant d'una taula. Fins el punt que els que menyspreen Jesús li diuen «golut i bevedor». Jesús posa el dit a l'orella del sord, les mans als ulls del cec, agafa un nen i l'asseu a la seva falda, i imposa les mans a aquells que vol curar. Quan un mestre de la llei, després d'escoltar en boca de Jesús el manament d'estimar els altres com a tu mateix, li pregunta «i qui són els altres que haig d'estimar», Jesús el respon amb la paràbola del bon samarità. Aquest es va compadir de l'home mig mort que va trobar al marge del camí: «S'hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujar a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se'n va ocupar» ( Lluc 10, 34).

«La paraula es va fer carn, i la carn s'ha fet bit» és el títol de la magnífica conferència que va impartir el sociòleg Francesc Núñez Mosteo aquest mes de novembre a la Fontana d'Or de Girona. Núñez es pregunta si, a diferència de l'experiència que va viure el bon samarità, que l'afectà en les seves entranyes i el va portar a compadir-se d'aquell home malferit, avui podem ser empàtics en el món virtual. Aquest sociòleg es pregunta quin tipus d'alteritat hi ha a les xarxes socials. I ens interpel·la amb la imatge del cos d'aquell infant sirià mort en una platja de Turquia que va donar la volta al món: durant quan temps ens va commoure?, ens va portar a algun acte de compassió?

El subtítol de la conferència de Núñez Mosteo és «Imatge i descorporeització». Es pregunta si l'evident descorporeització de les relacions que es produeix en les xarxes socials, eixampla la nostra humanitat o l'empetiteix. La dificultat per estimar el proïsme en les relacions virtuals l'ha tractat amb gran agudesa Zygmunt Bauman, en particular a Liquid love (2005). Bauman distingeix entre les «relacions», en el sentit tradicional del terme, i les «connexions» característiques de la moderna vida líquida. Les connexions telemàtiques eviten haver-se de comprometre amb algú, i tenen el «gran avantatge» que es poden finalitzar prement només una tecla. Bauman assenyala com s'intenta suplir la qualitat de la relació personal per la quantitat de les connexions, i com la pèrdua d'habilitats fa cada vegada més difícil viure relacions personals autèntiques.

La vida familiar està amenaçada per una creixent despersonalització. ¿A quantes llars el temps que les persones dediquen al mòbil o a l'ordinador, sovint per activitats supèrflues, és molt superior al que dediquen als altres membres de la família? ¿Quantes famílies avui fan els àpats tots junts i sense ser destorbats per la televisió o els mòbils? Aquestes festes de Nadal són una oportunitat per tornar a gaudir de la companyia de la família al voltant d'una taula. Que important és recuperar la convivència real, física, a la família. Tenir temps per mirar-se al ulls, per donar-se la mà i tocar-se, per conversar al sofà havent sopat. Un consell per aquests àpats de Nadal i un propòsit per a la resta de l'any: que al voltant d'una mateixa taula es reuneixin totes les generacions de la família, i que després de les postres els nets es quedin a escoltar els avis i no se'n vagin a mirar la televisió o a jugar a la Play. Sant Nadal!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook


Enllaços recomanats: Premis cinema