En els balanços d'un any mai pots ser categòric: no hi ha 365 dies meravellosos, ni tampoc 365 dies de merda. Des que tens ús de raó, i la gestió dels problemes és exclusivament teva, en aquests exercicis retrospectius sempre acabes concloent que hi ha hagut coses bones i coses dolentes, però que a la balança de la percepció sempre n'hi ha que han succeït amb més persistència i, per tant, són les que determinen els adjectius. Si t'hi pares a pensar, segurament «estrany» acaba essent el terme que més s'hi adequa, perquè no hi ha cap any de la vida d'un mateix en què la felicitat sigui completa. El meu 2017, per exemple, ha estat molt estrany. M'han passat coses extraordinàries, profundament engrescadores, però també m'he endut decepcions molt sonades, sobretot per inesperades. He tingut encontres i desencontres, alegries i tristeses, alts i baixos, projectes i frustracions. He descobert coses de mi mateix que desconeixia i he odiat aspectes de la meva personalitat que vull canviar. M'he adonat que en algunes coses m'he fet gran i que en d'altres mai, mai creixeré. Tot molt estrany, efectivament. Però des de fa un temps, quan analitzes les teves esferes íntimes i les poses amb relació a la comunitat on vius, veus que potser no tens tants motius per queixar-te. Aquest 2017 ens han passat tantes coses col·lectivament que es fa fins i tot difícil recordar les efemèrides pròpies, perquè les conjuntes han estat tan insistents, i tan accelerades, que fa la sensació que hem viscut molts anys en un de sol. Quan penso en tot això, més enllà de l'agraïment etern a aquelles i aquells que m'aguanten, només soc capaç de raonar dues coses: que el 2017 passarà a la meva història com aquell en què vaig descobrir que parlar de política m'esgota a un nivell inimaginable (és literal: parlar-ne em deixa sense energia, com si vingués de córrer una marató) i que al 2018 només li demano que, d'acord, que sigui estrany, però també, si us plau, una mica més tranquil.
