De nou van fracassar estrepitosament les enquestes. Qui les fa? Una pitonissa de pacotilla? Totes pronosticaven una victòria d'ERC amb un lleuger avantatge respecte a Cs i situaven a certa distància JxCAT. El PSC remuntava, obtindria 22 escons i n'ha aconseguit 17. En el pronòstic per als Comuns, la CUP i el PP també fallaren. Fins i tot l'enquesta, un refregit d'enquestes, que presentà TV3 tocades les vuit, no es va correspondre en res amb el resultat final.

El procés català ha popularitzat la política, l'ha fet entrar a les llars i ha creat desavinences, trencaments, però també noves complicitats i conxorxes. Hem vist discutir de política abrandadament homes i dones que normalment parlaven de foteses. El poble s'ha polititzat, les àvies callades, dedicades a cosir i a cuinar, en parlen, els homes que xerraven de futbol, ara debaten amb passió sobre política, com en l'Atenes dels sofistes i de Sòcrates.

De nou en la mateixa cruïlla, les eleccions acabades de celebrar són una fotocòpia de les del setembre del 2015. Ens trobarem al mig d'un paisatge polític semblant al que hem viscut durant aquests dos anys. Un déjà vu. Caldrà imaginació per tirar endavant el país, perquè tot indica que es repetirà el mateix d'abans: una proposta impossible de referèndum legal.

Si un cap entenimentat i brillant té una fórmula per desembussar el conflicte, si us plau, que no se la guardi, que la faci pública. Si els independentistes pacten el president i no disposen d'aquesta fórmula màgica, l'Estat, entossudit, aplicarà 155 vegades l'article 155 i farem noves eleccions a finals de maig o l'abril de l'any vinent.

Dos milions de votants independentistes, fixos, imperibles, fidelitzats des de l'any 1998, enfront d'uns dos milions d'unionistes, i el nou president sigui qui sigui ha de governar per a uns i per als altres, puix és el president de tots els catalans i dels que viuen a Catalunya que no se'n senten, però resideixen aquí.

Si ERC i JxCAT haguessin concorregut plegats no podria Cs dir que es la llista més votada. L'ambició d'ERC va impedir el pacte; no estava en joc la presidència de la Generalitat, sinó la incidència que té ocupar-la en les eleccions municipals: anar als pobles amb la pompa d'un president no és el mateix que anar-hi com a conseller. La ferida cicatritzarà perquè no es pot estar sempre a punt per a la brega.

Catalunya és kafkiana; Cs, un partit anticatalà, ha estat el més votat. En quin país un partit hostil contra el propi país rebria tants vots? Cs ha fet un salt victoriós en poc temps, malgrat que sempre m'ha semblat un bluf, s'ha de reconèixer que en pocs anys han assolit 36 escons humiliant dos partits poderosos com el PP i el PSOE, que històricament han anat rellevant-se en el govern de l'Estat espanyol. Un bipartidisme confortable, a l'estil dels països de llarga traïció democràtica. Un intrús. Un foraster que pot posar en perill l'ordre establert. Aniran contra ell tant el PP com el PSOE, per por que Cs amb la seva ambigüitat política vagi a pouar vots en els seus territoris bàsics.

La CUP té un vot difícil. Se l'ha de votar en gràcia de déu o assessorats pel metge. És tan imprevisible, és tan estrafolari. Molts han tornat a votar JxCAT perquè no li perdonen la frase cruel, fanfarronejada per Benet Salellas, quan anuncià que havien enviat a la paperera de la història en Mas.

El PP és un partit residual. Li han fet pagar els seus excessos orals, la dura aplicació del 155. Albiol ha perdut tot el seu prestigi i ha esdevingut un zombi.

JxCAT, la gran sorpresa. Un partit nou, presidencialista, fet a imatge del seu creador, en Carles Puigdemont, que amb murrieria l'ha desmembrat de l'antiga CiU d'en Jordi Pujol, partit estigmatitzat pel 3%. Es absurd, com fan els Comuns, fer pagar als fills els pecats dels pares. JxCAT és un partit renovat de cap a peus, amb gent nova, cares desconegudes, molts s'estrenen com a polítics.

Els Comuns van venir al món per canviar-lo i el món els va canviar a ells. Les lluites internes, els malentesos, es paguen sempre a les urnes. S'han desintegrat sense ajuda externa perquè portaven dins del vaixell dos submarins socialistes en Rabell i en Coscubiela.

El PSC en la mesura que ha envellit s'ha anat fent un partit sorrut, malcontent i immobilista. Ha exhaurit la bonhomia que li permetia relacionar-se amb gent que pensava diferent. Hores d'ara l' Iceta, que es va presentar com «el solucionador», no té bona relació amb cap partit. De l'esperit d'en Maragall i d'en Quim Nadal que li permetia confraternitzar amb ERC, amb l'ex-PSUC, fins i tot amb CiU, ja no resta res. I s'ha deixat fotografiar al costat de l' Albiol a la manifestació i han portat a en Borrell que els hi ha infectat la campanya.

El PSC en mans de dinosaures, tal com s'anomena en l'argot polític, que decideixen amb puny de ferro el pensament únic, ha menystingut alcaldes i regidors, que per congraciar-se amb els votants han mostrat vel·leïtats catalanistes. Alguns dirigents prehistòrics quan jo era jove ja ocupaven llocs destacats. S'ha convertit en un clos endogàmic, difident, que no practica l'autocrítica. Renovar-se o morir.