Els llacets grocs de la Bisbal d'Empordà

27.12.2017 | 07:06

Fa un parell de dies que ha arribat el solstici d'hivern i, un any més, comença a allargar el dia; passejo pels carrers del meu poble, la Bisbal d'Empordà; el dia és solejat d'allò més, però a l'ombra fa fred. Fa poc que s'han celebrat les eleccions autonòmiques que, per llei, devia haver convocat Carles Puigdemont, i, en bescanvi va estimar-se més proclamar a corre-cuita, des d'una balustrada del Parlament Català, una República inviable i, tot seguit, tocar el corn cap a Brussel·les, mentre altres triaren no amagar-se i assumir les conseqüències del seus actes contraris a la Constitució espanyola i a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Tot plegat ha estat l'anunciat xoc de trens, el xoc inevitable conseqüència de molts anys aplicant una política estèril de confrontació institucional encoratjada pels governs d'ací i d'allà per motius electoralistes, per tal de mantenir les seves ovelles dins les seves cledes electorals respectives. Camino pel pont nou de la Bisbal d'Empordà; les baranes estan atapeïdes d'un munt de llacets grocs de plàstic –Carat! Quina feinada més monumental!– que ens remembren als polítics que són a la presó, i, així i tot, s'han presentat a les eleccions i han estat elegits, tot i que ja veurem si, a l'hora de la veritat, poden exercir els seus càrrecs. Tot plegat és tan inversemblant! Arriba a ser tan gran la bogeria en la política que tal vegada per entendre-ho no calen els analistes polítics sinó, més aviat, els psicoanalistes! Algú ho va vaticinar fa un temps: cal que algú resti a l'andana de l'estació per tal de recollir els trossos quan el tren descarrili. Malauradament ningú li va parar orella. Jo mateix vaig estar escrivint durant molt de temps que no anàvem gens bé, i els deia a tots aquells que suportaven un cert patiment causat per la impaciència que havien de saber que, de les llavors sembrades per una mà intolerant i ressentida, sempre havien de néixer unes plantes pútrides i esquifides, i que, al contrari, de les llavors sembrades per una mà generosa i afable, sempre havien de néixer unes plantes grans i formoses. S'ha demostrat que la via unilateral imposada per la CUP no és, ni de bon tros, la més adequada, i que en política no és gens bo haver d'elegir entre blanc o negre, perquè com el Món la política és de diversos colors. Sempre ho he dit, el poble ha de poder elegir entre totes les opcions, no tan sols entre independència sí o no. El federalisme tanmateix és una opció i crec que seria la majoritària si es plantegés de manera seriosa i raonada. A hores d'ara tan sols demano al futur president o presidenta de la Generalitat de Catalunya que faci tot el possible per restaurar el clima de confiança, tranquil·litat i lleialtat institucional per tal que tots recuperem la normal convivència, i retornin les empreses que han marxat i continuen marxant de Catalunya per causa d'aquest procés independentista unilateral; tant se val si són 3.000 o 300, perquè ja ho va escriure el gran escriptor del Petit Empordà, Josep Pla: «A Catalunya li interessa estar a bé amb Espanya, perquè els catalans fabriquem molts calçotets, i aquí a casa nostra no tenim prou culs».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook


L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema