Ja ha passat una setmana d'ençà les eleccions del 21 de desembre i tot i així, de moment, no han canviat gaires coses. Les festes de Nadal han ajudat a aquesta situació de normalitat tan estranya, però també és cert que tant els resultats com la dificultat dels propers passos fa que ens trobem en un impàs complex i difícil de resoldre.
De moment, tenim certeses i incerteses. Aquests dies han de servir per comprovar que tothom percep les mateixes certeses -a diferència del 27-s de 2015- i per encarar les incerteses amb intel·ligència. Els fets certs són bàsicament dos: El primer, l'independentisme ha guanyat clarament les eleccions i té el mandat de governar el país els propers anys, però no té un mandat suficient per arribar unilateralment a la independència en els propers mesos. Aquests 47,5% és alhora la força i la debilitat de l'independentisme. I dos, Catalunya està políticament, geogràficament i electoralment dividida, amb el risc que aquesta divisió esdevingui també social. Un dels objectius històrics del catalanisme polític ha estat la cohesió social del país, la «Catalunya, un sol poble» i estem a les portes que això formi part del passat. Un dels reptes del nou govern serà com mantenir la unitat social alhora que avança el procés en aquesta nova etapa.
Pel que fa a les incerteses, les principals són les que s'hauran de resoldre en els propers dies i sens dubte, marcaran el futur del país en els propers anys.
La primera és la presidència de la Generalitat. Qui serà el president/a?
Junts per Catalunya va prometre el retorn del president Puigdemont si guanyava les eleccions. El fet és, però, que si bé aquesta opció encara està sobre la taula, els dubtes sorgeixen davant la possibilitat d'ingrés immediat a la presó. Davant aquesta certesa, és possible que l'entorn del president opti per mantenir la seva estada a Brussel·les, on podria mantenir un paper polític i simbòlic important. En el cas que Puigdemont no retornés per ser investit president, s'obriria el debat sobre qui hauria de ser investit. Però abans del nom, caldria decidir de quin partit. Junts per Catalunya de ben segur defensarà que els correspon la presidència com a partit independentista més votat. Per la seva part, Esquerra defensarà que si no pot ser restituït el president, és el vicepresident Junqueres qui ha d'ocupar el seu lloc. Si no es pot restituir el president, li toca al vicepresident. Al·legant a més que la força de les dues formacions és molt similar i que només els separen alguns milers de vots.
La tercera opció seria optar per algun independent independentista de consens entre els dos partits. El problema és que hauria de ser diputat electe i aquí els noms es redueixen.
La lluita per l'hegemonia dins el sobiranisme continua i s'accentua després d'aquests resultats. Segurament haurem d'esperar al maig del 2019, amb les eleccions municipals, per veure com acaba.
Aquesta primera incertesa s'ha de resoldre en el termini d'un mes. Veurem com evoluciona.
La segona incertesa no gira tant sobre la conformació del nou govern, que sembla bastant evident que estarà format per Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, com sobre l'estratègia parlamentària del govern. És a dir, amb quins suports vol encarar la legislatura el nou govern. No és el mateix apostar pel suport de la CUP -o fins i tot, la incorporació al govern- que apostar per la geometria variable i buscar suports en la resta de formacions polítiques. Bàsicament, comuns i socialistes. La legislatura no tindrà res a veure segons quina sigui l'opció presa.
En l'anterior etapa del procés, aquest debat era inexistent, amb el reequilibri intern de forces que s'ha produït a cada bloc, és possible que s'obri.
Podrem començar a sortir de dubtes en breu, en la configuració de la nova mesa del Parlament. Aquí començarem a veure per quina opció s'inclina el nou govern.
I finalment, i segurament, la incertesa més important serà saber per quina estratègia opta el nou govern -i de retruc el conjunt de l'independentisme- davant aquest nou escenari que cronifica l'empat en un context de repressió.
És evident que el procés tal com l'hem entés ja no dóna més de si. Estem en una nova fase en la qual l'independentisme ha d'ajustar l'estratègia i sobretot definir els nous ritmes polítics.
Tot sembla indicar que anem a una lectura de la realitat molt més complexa de la feta fins ara, on quedaran enterrats els terminis marcats al calendari i on l'acció de govern tindrà molt més pes en l'estratègia de l'independentisme.
Podríem dir que passem d'un període d'acceleració a una etapa d'un ritme més pausat i constant alhora. Tot el que ha passat a la tardor del 2017 i que ha finalitzat amb una foto molt similar a la del 27-s però amb un paper molt més important de Cs i menor de la CUP, marcarà els propers anys. S'intueix una legislatura llarga en la qual l'independentisme haurà de redefinir la seva estratègia i governar alhora.
Un període que ha de passar prèviament per un debat intern de l'independentisme transversal en el qual la lluita per l'hegemonia dins el sobiranisme i el paper de Carles Puigdemont seran importants.
Venen mesos de reflexió, després d'anys de molta acció. Bon Nadal.
