S'estan perdent els valors. Fa anys, quan arribava el vint-i-vuit de desembre, els nens sortíem de casa amb l'objectiu de col·locar llufes a les esquenes del major nombre possible de víctimes innocents. Recordo que els mitjans de comunicació també s'afegien a aquesta bonica i entranyable diada publicant successos impossibles que feien caure de culs a més d'un, almenys fins que el més espavilat desfeia l'enganyifa recordant a la resta que aquell era el dia dels sants innocents. Avui, les úniques llufes que sobreviuen són les que emanen de les digestions complicades, i les notícies falses s'han apoderat amb absoluta i perniciosa intencionalitat de quasi tot el calendari, fins al punt que moltes d'aquestes fake news costa diferenciar-les de la veritat. Riure per no plorar.

El noble art de fer bromes, entès aquest com un exercici alegre, divertit i participatiu de vacil·lar a la gent que ens envolta, és alhora una tradició molt sana que tots hauríem d'intentar recuperar. Primer perquè preparar un engany i fer-lo creïble és cosa complicada; has de conèixer mínimament a les víctimes propiciatòries, estudiar-les i identificar les seves debilitats, i a partir d'aquí executar la justa posada en escena que les faci caure de quatre grapes. El fet implica treballar l'enginy, la creativitat, posar en pràctica certs coneixements d'arts escèniques i possiblement buscar l'ajuda d'un o més còmplices en tasques productives. Si aquesta no és també l'estructura bàsica per tirar endavant qualsevol projecte que se'ns presenti a la vida, sigui personal o professional, que vingui en David Civera i em detingui. Segon, perquè l'invent sempre aporta a les víctimes l'enriquidor aprenentatge de saber qüestionar-se les coses o, dit d'una altra manera, a desconfiar fins i tot de la teva mare, cosa que sempre està bé. Creieu-me. I tercer, perquè al final tots, bromistes i innocents, haurien de riure agermanats.

Però una broma s'ha de saber parar a temps quan deixa de tenir gràcia. Durant els últims anys s'ha posat de moda, entre d'altres, l'ús tergiversat i partidista de la paraula democràcia. El que va començar com una broma perpetrada per uns espècimens tan preparats i alhora tan diferents entre si com la sèpia de riu o la cloïssa de piscina i que, des d'una perspectiva equidistant, podia tenir certa conya, ha acabat degenerant en una lògica espiral d'estupidesa profunda i en la radicalització de postures que polaritzen i enfronten encara més a la sempre manipulable població. Quan t'adones que amb això els seus impulsors no només han descuidat la seva obligació primera de governar sinó que a més han tapat les seves corrupteles i han aconseguit que familiars, amics i coneguts hagin estat abduïts per un cunyadisme polític que t'alliçona barrejant lleis amb cols, i fent gala d'un background sociopolític i històric de parvulari, la broma passa a ser presa de pèl. Ara estem a Tabàrnia. I seguim per a bingo.