Secessió al secessionisme

30.12.2017 | 06:30

Deia Paul Valery (escriptor francès que va viure entre 1871 i 1945) que «un estat és tant més fort quan pot consentir en el seu si a qui actua en contra seva». La reflexió podria utilitzar-se per descriure el que succeeix a Catalunya, on una part de la població (més o menys la meitat del cens en edat de votar) conspira contra el govern de l'Estat espanyol per aconseguir la independència en forma de república. I no ho fa des del carrer, des de la muntanya, o extramurs del poder, sinó confortablement instal·lada al si de les pròpies institucions (la Generalitat en aquest cas) en què aquest mateix Estat ha delegat la gestió de competències pròpies i (molt important) el corresponent finançament.

Entrar a la fortalesa enemiga i fer-se càrrec de la majoria dels ressorts del poder sense disparar un tret és l'ideal de qualsevol conspirador. I en aquesta situació de «taula parada fins a la independència» va estar, durant anys, el contenciós entre el poder perifèric i el poder central. Fins que el govern de l'Estat, aplicant l'article 155 de la Constitució, i els jutges, aplicant el Codi Penal, van parar el procés.

Si hem de creure Paul Valery, l'actuació del poder executiu i del poder judicial vindria a demostrar que, en aquest cas almenys, la fortalesa de l'Estat va ser capaç de suportar en el seu si l'acció insidiosa de l'enemic interior. Fins quan? Doncs no ho sabem, tot i que cal confiar que l'acreditada fortalesa de l'estómac estatal per digerir tota mena d'inconseqüències, incloses les pròpies, es posi de nou de manifest. I a això hi han d'ajudar no poc els errors de l'enemic polític que competeix amb el govern de l'Estat a escenificar disbarats. Perquè va ser un disbarat per part del govern de l'Estat la sessió de cops de porra televisada a tot el món l'1 d'octubre. I va ser un disbarat per part del govern i el parlament de Catalunya la ridícula proclamació en diferit de l'efímera república i, ja no diguem, la fugida a Brussel·les del capità Aranya i la seva cort de fidels consellers un cop perpetrada la malifeta.

Desgraciadament per als interessos dels independentistes, a Espanya es transita ràpidament del melodrama a l'astracanada i el que va ser motiu de general preocupació acaba en cançons, acudits i humorades. I alguna cosa d'això comença a passar amb el conflicte català. Fa uns pocs dies, els mitjans van donar àmplia publicitat a la iniciativa d'una plataforma digital per a sol·licitar la independència de Catalunya d'una comunitat autònoma que aglutini part dels territoris de Barcelona i Tarragona. Uns territoris, per cert, que reuneixen la majoria de la població i de la potència econòmica regional. Els arguments són els mateixos que els esgrimits pels independentistes per separar-se d'Espanya. És a dir, Catalunya ens roba, els ciutadans de Tabarnia tenen dret a decidir... La idea va tenir èxit i la gent ha rigut.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook


L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema