Dissabte - La casa del déu

Els romans deien que el volcà és la casa del ferrer dels déus. Del Déu ferrer. Observaven Vulcà treballant la forja dins del cràter i escopint flamerades. La Generalitat, faltada darrerament dels favors dels Déus, ha comprat un volcà per més d´un milió d´euros. Concretament el de Santa Margarita, a Olot. Fins ara, de propietat privada. Un volcà mai s'extingeix. Només s´adorm. Malgrat que els de la Garrotxa resten inactius des de fa 13.000 anys, no és descartable que amb la sort que té últimament el nou propietari, reprenguin la furient activitat.

El volcà de Santa Margarita és una de les zones més atractives del Parc Natural de la Zona Volcànica. Comprar-la no és cap mala idea. Al contrari, els parcs naturals gironins són dels principals patrimonis col·lectius que tenim i una oportunitat d´or per impulsar un turisme diferent.

Diumenge - La guerra dels galets

Molts espanyols pateixen pels àpats de Nadal que tindrem les famílies catalanes, aparentment destruïdes per l´odi separatista, secessionista, rupturista... o de les mil combatives i furioses maneres amb què s´ha descrit, en titulars i tertúlies i de forma tan neutre i responsable, el procés independentista.

Haurem d´anar en compte que els pares no ens enverinin amb els galets, que els germans no hagin posat xinxetes als canelons i sobretot evitar els cops de puny dels cunyats durant els brindis.

Segons el relat oficial del poderós anti-independentisme, les famílies catalanes estan trencades i partides per la meitat. Segons sembla, les famílies s´han convertit en dolorosos camps de batalla. Com si no fos possible que la majoria de famílies siguin o independentistes o unionistes -no les dues coses barrejades- i, per tant, poca discussió hi hagi entre ells. O que, si hi ha discussions, siguin del tot cíniques i civilitzades.

El més ultratjant de tot això, siguis el que siguis, és que et prenguin per idiota o, pitjor encara, que hi hagi idiotes que s'ho empassin.

Dilluns - Les mamelles de la Paula

La darrera vegada que vaig anar a una quina, a Portbou, la cantava en Pagalla, que una llegenda no contrastada diu que, durant l´ocupació de França, la Gestapo el va contractar com a xofer. Aquelles quines i el seu cantaire dels anys 70 i principis dels 80 eren entranyables. Et podien tocar unes teules de torrons, alguna llauna d´espàrrecs amb regust a òxid i un escumós dolç caparra, però els nens ens divertíem molt. A vegades fins i tot sortejaven un animal viu. Si completaves el cartró i cridaves «alto!», després de comprovar el cartró, en Pagalla exclamava: «És molt bona i el noi que fumi». El lot feia una il·lusió que durava tot el Nadal.

Desconec el motiu, però no hi havia tornat des d´aleshores. Fins avui, que s´ha fet a l´antic teatre i cinema La Congesta, ple de gom a gom. Hi era tot el poble. La cantada dels números no ha canviat massa en 40 anys. El 33 continua essent l´edat de «Cristu» i els acabats en zero són «pelaos» i les unitats són els petits. Però el 88 m´ha sorprès. El vell Pagalla cantava: «La Gina Lollobrigida, el 88!». També s´hi referia com les mamelles de la Paula. La cantaire actual de la quina, la Nani, li diu la Rocío Jurado, malgrat que la Gina continua viva i la Jurado fa temps que cria malves. Pel que fa a aquella Paula, no la vaig arribar a conèixer però va bé per fer un titular atractiu. La quina no entén massa d´actualitat. Si fos així, el 88 d´avui hauria de ser la Beyoncé. Al picant 69 en Pagalla l´anomenava, en aquells anys puritans per llei, «la nit de nuvis».

Però avui m´ha sorprès que de la quina han desaparegut els localismes. Com un número, que no recordo quin era, que el cantaire d´aleshores li deia «en Dalmau el Sabater que fa sabates de paper», o el 77, que era «les banderes del Molinàs».

Avui hem tingut sort. No sé si perquè hem fet un ple i guanyat una càmera digital o perquè ha estat un divertit retorn a la infància.

Dimarts - Boicot

El president i vicepresident de la Cambra de Comerç han revelat que a l´octubre les empreses alimentàries gironines van patir un notable boicot espanyol. No ho han quantificat ni han anomenat els afectats. Se sap que Poma de Girona va haver de canviar el nom per evitar que se´n podrissin tones en alguns magatzems madrilenys. El novembre ja no s´ha notat tant aquest boicot que ens demostra com d´apreciada és, en general, Catalunya a Espanya.

El procés català que ha vingut per quedar-se fins que els independentistes aconsegueixin el seu objectiu, fins que Espanya pugui esclafar-los a tots o fins que arribin a un acord. Això vol dir que els boicots són i seran recurrents. No hauria de resultar estrany, doncs, que un gruix molt notable d´empreses catalanes estiguin des de fa temps buscant la supervivència o el creixement fora de les fronteres ibèriques.

Dimecres - I això, qui ho paga?

En Jesús Badenes escriu una notícia que anticipa que les comarques de Girona acaben aquest 2017 superant el llindar dels 100.000 jubilats. Dit d´una altra manera, per cada 3 persones que treballen a Girona, hi ha 1 jubilat que de mitjana cobra una pensió que ronda els 900 euros. No tinc formació ni inquietud en econòmiques com per dissertar sobre aquesta circumstància, tot i que el sentit comú em diu que la balança comença a presentar importants signes d´atròfia. Considerant com creix l´esperança de vida, trobo adient la pregunta que Josep Pla feia davant de qualsevol cosa: «i això, qui ho paga?».

Dijous - Escombriaires amb GPS

Els escombriaires de Girona porten a sobre, des de fa uns dies, un GPS cada un, amb la idea del regidor Eduard Berloso de millorar l´eficiència i que els ciutadans sàpiguen com i quan es neteja el seu carrer. Per saber per on es mou l´escombra, per entendre´ns. Diu Berloso que «qui compleixi les seves obligacions, no ha de tenir por». Els escombriaires, en canvi, se senten «criminalitzats i controlats».

No està malament que es mesurin els objectius de la feina de tots els treballadors per tal de rendibilitzar, en aquest cas, el diner públic. I posats a fer, proposo empeltar una càmera Go Pro al cap del senyor Berloso i de la resta de regidors per saber a què dediquen la jornada laboral que també els paguem els ciutadans.

Transparència! La tecnologia és meravellosa per fer més rendible la feina de tots.

Divendres - Una història catalana

Amb l´autorització, avui, de la Generalitat per vendre per quasi dos milions d´euros el vell hotel Panorama de Sant Feliu de Guíxols, es comença a veure el final del monumental embolic causat per la no herència dels misteriosos germans Joan i Fransiscu Anlló, morts tots dos fa 15 anys sense haver deixat testament. La Generalitat es va convertir en hereva dels 8 hotels que tenien a Sant Feliu i que va tancar dos anys després de la desaparició dels germans. Durant aquell període, els treballadors l´havien fet funcionar aprofitant la inèrcia.

Amb la venda de la joia de la corona dels Anlló, es comença a posar punt i final a una singular història protagonitzada per aquests dos germans de qui no es van conèixer relacions sentimentals, ni quasi relacions socials, dels quals no hi ha quasi fotografies i que van deixar aquest embolic sideral a Sant Feliu en forma d´hotels escampats al mig de la vila.

En Joan vivia a l´hotel Panorama i en Fransiscu en una petita habitació de l´hotel Les Noies, on consumia cigarreta rere cigarreta des que es llevava i fins que als 77 anys, el novembre de 2002, un càncer de pulmó se´l va endur. Uns mesos abans, als 74 anys, una embòlia s´havia endut en Joan. Com no podia ser d´una altra manera, va morir dins de l'hotel. Dos homes que van construir el seu imperi hoteler de zero. Els seus pares tenien una botiga de comestibles. Els que els coneixien els presenten com a «molt rates». Dos avars de categoria, que reciclaven el que es podia i el que no, que en general vestien de forma dissortada i que tenien vides tan austeres com un frare franciscà. Diner que tenien, diner que invertien en propietats i en hotels. Coneguts per molts, però amics de ningú, les seves relacions es limitaven als eteris clients.

A Fransiscu Anlló, ja malalt, se li havia sentit dir varies vegades la catalana expressió: «els que vinguin darrere, que s'espavilin!». No sabia fins a quin punt s'han hagut d'espavilar.