La trajectòria literària, periodística i cultural de Jordi Llavina és una de les més sòlides al nostre país entre els autors de la seva generació. Nascut l´any 1968 a Gelida i vinculat a Vilafranca del Penedès, les arrels de la seva mare l´uneixen a la Selva del Camp, on situa el seu darrer llibre, Ermita. Miquel Àngel Llauger s´hi ha referit com a passeig meditatiu. Llavina hi reflecteix una ascensió alhora real i al·legòrica a l´ermita de Sant Pere del Puig. Ho fa amb una narració en vers de 1401 octosíl·labs que concep des d´un anhel de reconeixement envers un escenari rellevant de la seva infantesa, perquè l´ermita és a prop del mas del seu oncle pintor, i de retruc com a ocasió de balanç vital. El volum es completa amb un plec en blanc i negre de fotografies d´una bellesa subtil i evocadora de Josep Massana, que ens remeten al text de Llavina, i amb un epíleg de Mònica Miró i Vinaixa, que ens ajuda a orientar-nos en l´oceà d´aquest ambiciós poema monument a la memòria. Miró s´hi refereix a tres moviments que s´hi encreuen: el contemplatiu, el reminiscent i l´indagatori, és a dir al poeta que guaita, que recorda i que es qüestiona. Llavina, que ja ha excel·lit en el poema llarg amb Vetlla, Premi de la Crítica del 2013, inicia la caminada d´una manera planera: «Torno a pujar, tants anys després,/ sol, a l´ermita de sant Pere». L´acompanyem immersos en l´atmosfera que hi va dibuixant: «arreu el cor de les cigales,/ que és la salmòdia de l´estiu». Hi participem de les seves consideracions sobre l´escriptura: «hi ha cap poeta del meu segle/ que no hi escrigui, sobre l´aigua?» i la condició literària: «sang de poema enquadernada». A prop dels cinquanta anys, Llavina se´ns mostra commogut i lúcid a: «som/ (€) un curs/ d´aigua que corre cap enlloc» o «haver entès que el temps ens crema/ a foc dramàticament lent». I no s´estalvia una lectura exigent de la pròpia existència: «D´ençà d´aquella edat, em sé/ poma de cove que té un cop.» Llavina ens regala uns versos bellíssims sobre les arrels de pins que el temps «s´ha escarrassat a descolgar» i ens ofereix imatges colpidores sobre l´experiència de la paternitat: «el detall/ del fill que dorm, encara il·lès,/nen condemnat, cor pur, ostatge/ del temps» o sobre l´absència de l´avi: «el dia que va caure,/ la nit que es va morir -bastó/ de pelegrí sobre l´abisme.» I acaba confessant-nos que «Jo sempre he escrit per curar el tall/que ens fa saber que no som res.» Llavina ateny l´ermita, des d´on observa «la vasta plana/ que mor al mar». I rememora, ara restaurada, els anys «en què l´ermita,/fita inestable a la muntanya,/semblava estar esperant, inerme,/ l´hora del seu esllavissall/ aquell segon en què es consuma/l´estrèpit sord d´una ruïna.» I s´atura en la impressió produïda per la visió del sant Crist: «a la creu, nàufrag i fusta/ en l´oceà de l´univers.» Ens trobem, doncs, davant d´una obra magna que mereix ser llegida sense precipitacions i que, com anota Llavina en un dels versos finals, ens «proposa un viure més senzill.»