Avui, darrer dia de l´any, hem de sortir al carrer per veure l´home dels nassos. És una tradició que ve de lluny. Quan jo era petit ja ens deien que sortíssim al carrer i veuríem un home que tenia tants nassos com dies té l´any. Hauria estat més correcte que en lloc de dir l´any haguessin dit aquest any. I quan sortíem al carrer veiem molts homes, però tots els que veiem només tenien un nas. Al tornar a casa decebuts per no haver pogut contemplar l´anunciat fenomen, ens aclarien que aquest dia tots els homes tenen tants nassos com dies té el present any. La raó és que el dia 31 de desembre a l´any només li queda un dia. A la tarda aquella dita ja no té el mateix valor ja que només queda mig dia per acabar l´any. I no és fàcil que veiem cap persona que només tingui mig nas. També cal remarcar que sempre la dita es referia a l´home i mai a la dona. Tot i que pel cas seria igual. Però en aquell temps la dona quedava en un segon terme. O potser era per delicadesa i es temia que parlar de la dona dels nassos seria una desatenció per a la feminitat. Ja que també és una realitat que en aquell temps en què, si bé la dona estava jurídicament i injustament disminuïda, socialment era objecte de moltes atencions. Sigui com sigui, la tradició de l´home dels nassos s´ha anat perpetuant i fins i tot se n´han fet lúdiques representacions. Potser el que no és tan fàcil és que cap criatura surti al carrer pensant que veurà un ciutadà amb la cara plena d´apèndixs nasals. Les criatures d´avui són més espavilades que les del temps de la nostra infantesa.
Donem molta importància al pas d´un any a l´altre, i és costum celebrar amb gran eufòria la que s´anomena nit de sant Silvestre. Però no tots els països tenen el mateix calendari. I els que sí que el tenen, no tots tenen el mateix horari. Ara que els mitjans de comunicació ens permeten estar al corrent del que passa al més allunyat país del nostre planeta, podem veure que quan aquí encara falten algunes hores per arribar al canvi d´any, ja hi ha països que l´estan celebrant. Tampoc aquí les coses han anat sempre de la mateixa manera. Ara mateix l´horari oficial va una hora avançat en relació a l´horari astronòmic. Per altre part, fixem-nos també que els quatre darrers mesos de l´any tenen un nom que no té sentit. Setembre, octubre, novembre i desembre, no són el setè, vuitè, novè, ni desè mesos de l´any; sinó que són el novè, desè, onzè i dotzè. Però si han conservat aquesta denominació és perquè en altre temps aquesta denominació, ara inexacta, era real en l´antic calendari. Quan abans de la reforma del calendari l´any començava el mes de març. En els documents medievals es pot trobar uns documents datats en l´any tal de l´encarnació de Nostre Senyor Jesucrist, any que començava el 25 de març, i uns altres datats l´any tal del naixement de Nostre Senyor Jesucrist, any que s´iniciava el 25 de desembre. Els antics notaris encetaven el protocol del nou any el 25 de desembre.
Quan ens disposem a començar un nou any sembla com si obríssim una capsa dins la qual hem de trobar moltes sorpreses i les esperades solucions als problemes que tenim plantejats. Però la realitat no es ben bé aquesta. L´any nou no serà altra cosa que la continuació del que acabem d´acomiadar. Els dies s´aniran succeint amb tota regularitat i alguns problemes es resoldran, mentre que altres continuaran pendents de solució. Si posem la nostra atenció en les coses de la nostra ciutat que desitjaríem que se solucionessin, en trobaríem una bona colla. Potser dins l´any 2018 algunes assoleixin la seva solució, mentre que altres continuaran un any més esperant que s´arreglin. No hi ha dubte que continuarem sentint parlar del problema de la Devesa. Aquell gran rètol que des de la terrassa de la Rosaleda proclama Salvem la Devesa pot ser que continuï en el seu lloc. El problema de la Devesa ve de lluny i la solució no és fàcil. No depèn només de l´acció o les accions que hagin de fer els que hi tenen responsabilitat, sinó també, i molt, del comportament de la ciutadania. Hi ha molts criteris i no sempre són concordants. Hi ha problemes molt difícils de resoldre. També moltes actuacions tenen un cost considerable, i les arques públiques no són inesgotables. I també ens podríem preguntar si tothom tracta el parc públic amb la mateixa cura que té amb el seu jardí particular?
El sofert parc Central va sent tema de reivindicació, mentre les dates fixades es van succeint sense que es compleixin els compromisos. La part d´aquest parc que ha estat recuperada ha tingut molt bona acceptació. Veurem l´any vinent la total recuperació del que en el seu bon temps va ser un magnífic espai ben concorregut per la ciutadania?
L´edifici de la plaça del Marquès de Camps, que fou seu del Banc d´Espanya, continua sent com un fantasma situat en un lloc estratègic de la ciutat. Els visitants de Girona que arriben per carretera o per ferrocarril, una de les primeres coses que tenen davant la vista és aquesta imponent baluerna. Un gran casal que només té façana, la façana d´una casa que no existeix. Serà el 2018 l´any de l´esperada edificació?
Continuarà el carrer de Fontanilles fent ziga-zagues, interromput per l´etern solar en el qual ja hi creixen tota mena d´herbes i fins i tot algun petit arbre?
I si entrem en el camp de la meteorologia, demanarem que la primavera i l´estiu no siguin tan calorosos com ho han estat els de l´any que estem acomiadant. I també que la pluja sigui més generosa, sense que s´excedeixi provocant disbarats.
I en definitiva, davant de tots els problemes que ens sembla impossible s´hi trobi solució, sempre podrem demanar que Déu hi faci més que nosaltres.
