Els cristians comencem l´any civil demà, 1 de gener, tot celebrant la solemnitat de Santa Maria, la Mare de Déu, la festa mariana més antiga en la litúrgia romana, una festa anomenada també de la Maternitat Divina de Maria.

Aquest dogma de l´Església va ser definit el 431 pel Concili d´Efes, per condemnar l´heretgia de Nestori, bisbe de Constantinoble, que propagà les doctrines de Teodor de Mopsuèstia. Per a Teodor, en Jesucrist hi havia dues persones, una humana i una altra divina i no una sola persona, i per això Maria, que era només la mare de Jesús (d´ací el nom de Christotokos amb el qual se l´assignava) només podia ser mare de la naturalesa humana de Jesucrist, però no era Mare del Crist Déu. D´ací que no podia ser anomenada Theotokos i per tant portadora o Mare de Déu.

Per tractar aquest problema teològic, els emperadors Teodosi i Valentinià convocaren el Concili d´Efes, que començà el 22 de juny de 431. Aquest Concili va condemnar les doctrines de Nestori i proclamà com a dogma de fe la maternitat divina de Maria. Segons aquest dogma, Maria, que és la Mare de Jesús, és per això mateix Mare de Déu, ja que Jesús és Déu. Va ser sobretot Sant Ciril d´Alexandria qui defensà per a Maria el títol de Mare de Déu, ja que ella havia concebut una única persona, que era Déu i també home.

Ja els pares grecs, al segle III, aplicaren el títol de Theotokos, o portadora de Déu a Maria. De fet, aquest títol ja era utilitzat abans del Concili d´Efes per Alexandre, bisbe d´Alexandria, per Eusebi de Cesarea, per Atanasi d´Alexandria i per Ciril de Jerusalem. Posteriorment també el Concili de Calcedònia (451) reafirmà aquest dogma en considerar Maria, Mare de Déu, ja que defensava que Jesucrist és una sola persona i no dues.

Ja abans, al segle III, Sant Hipòlit, en la seua «Refutació de totes les heretgies», escrivia: «Sabem que la Paraula va assumir un cos en la Verge... que va ser plasmat de la nostra mateixa naturalesa». I Sant Atanasi, en les seves Cartes, deia: «la Paraula de Déu ve a socórrer la posteritat d´Abraham, per això hagué de fer-se semblant en tot als germans, assumint un cos semblant al nostre». D´ací que «Maria és veritablement present en aquest misteri, perquè la Paraula va assumir d´ella com a propi aquell cos que va oferir per nosaltres».

Segles més tard, concretament al XII, Sant Bernat de Claravall en el sermó 1, en l´Epifania del Senyor, també destacava la maternitat divina de Maria, en reconèixer «la humanitat del nostre Salvador», que «va vindre en la carn». Així, «coneguda la humanitat de Déu», ja que va assumir «la nostra pròpia carn... a través de la seva humanitat, se´t manifesta el gran amor que té per tu». I si «el nom de Déu va ser afegit al títol d´home», vol dir que Maria, en tant que mare de l´home Jesús, és també mare de Déu.

Com ens diu la germana Teresa Forcades, benedictina del monestir de Sant Benet de Montserrat, al seu treball Los Dogmas Marianos. El futuro de la experiencia cristiana, «el títol de Theotókos és la primera afirmació dogmàtica de l´Església referida a Maria». Per això, si «la fe cristiana afirma que en Jesús, és Déu mateix qui naix en l´espai i en el temps de nostra història», Maria, com a Mare de Jesús és també la Mare de Déu. «El nucli decisiu de la Maternitat de Maria és la presa de consciència de fins on arriba l´escàndol de l´encarnació».

També la teòloga del barroc Mª Jesús d´Àgreda (1602-1666) en la seva obra La mística de la Ciutat de Déu, afirmava que la maternitat de Maria era el lloc teològic de la nostra llibertat, tal i com ens recorda també la germana Teresa Forcades en el treball esmentat.

Va ser per commemorar el XV centenari del Concili d´Efes, que el papa Pius XI, instituí la festa de la Maternitat Divina de Maria l´11 d´octubre de 1931. Però amb la reforma litúrgica postconciliar, aquesta festa es traslladà a l´1 de gener, octava de Nadal.

En aquesta festa de la Mare de Déu aclamem Maria amb un himne grec del segle V, que diu així: «Déu vos salve! Terra d´un fruit incorruptible./ Déu vos salve! Engendradora del qui ens ha engendrat a la vida./ Déu vos salve! Camp que fa brotar esplets de compassió./ Déu vos salve! Taula que porta plena provisió de clemència./ Déu vos salve! Perquè feu reflorir un jardí de delícies./ Déu vos salve! Perquè prepareu el port de les ànimes./ Déu vos salve! Encens agradable d´intercessió./ Déu vos salve! Expiació de tot el món./ Déu vos salve! De Déu pels mortals, benvolença./ Déu vos salve! Dels mortals per Déu, confiança. Al·leluia, Al·leluia, Al·leluia».