Diuen que ets d´una generació segons el Batman que hagi estat el protagonista del teu temps. En el meu cas, la meva generació és d´aquell Batman que sortia en malles grises a televisió i que cada vegada que donava un cop de puny apareixia l´o­no­matopeia a la pantalla (punch!, kapow!). Si ets d´aquesta generació, recordaràs que llavors ningú es cuidava massa. Es fumava fins als hospitals. Si anaves a ballar, l´endemà feies olor de cendrer. Es menjava i es bevia, sempre, com si fos l´últim dia, l´últim sopar. L´Europa pobra, famolenca, era un conte del passat. Un conte dels avis. Ni tan sols existia el terme light més que per a uns cigarrets que fumava la meva àvia.

En aquell entorn, els caps d´any, les festes en general, eren com un permís per desmadrar-se, quan en general es vivia envoltat de certa abundància, en comparació amb l´època en què la gent gran criava coloms per poder menjar carn de tant en tant. D´alguna manera, perdurava en l´aire aquella frase famosa: any nou, vida nova. Com si a més del teu passat et poguessis desprendre del cos malmès pels excessos, com si rebessis un cos zero quilòmetre. Costum que ha perdut rellevància, que és part del passat, dels que miraven Batman en calces grises. La moderació ha guanyat espai, tot és light, la vida és light, les festes són light. Mai millor definit: lleuger, que porta poca quantitat del que s´expressa. Poc dens o espès.

I per tòxiques que fossin les festes del nostre passat, per denses, les trobo a faltar. Perquè en l´inconscient col·lectiu surava una altra idea. No es festejava només el canvi de cicle. Se celebrava estar viu. Els excessos eren com una forma (inconscient) de desafiar la mort, de buscar-li densitat a la vida. Les grans festes d´abans han perdut sentit, com tota la resta, s´han anat buidant de contingut, fins a tornar-se una mena d´aquests flascons de perfum, dels quals esgoten els comercials, cars encara que accessibles, i buits.

La idea que l'any que ve sí, tot canviarà, sobreviu, encara que tingui els dies comptats. És com rebre la flama d´un llumí sota el flagell de la tramuntana, en camp obert. O com que et donin glaçons de gel en un país on sempre és estiu i no hi ha neveres. La idea d´una vida nova comença a esgotar-se amb l´últim raïm, has de pro­lo­gar-la mentalment, fer que l´aixopluc d´aquesta flama s´esgoti al més tard possible i que aquesta aigua fosa arribi al seu curs.